REFLEXIONS DESPRÉS

D'UNA CONVERSA

ARRAN D'UN ENCONTRE IMAGINARI

AMB NIKOS KAZANTZAKIS

Epitafi a la tomba de Nikos Kazantzakis a Iràklion (Creta)

No espero res, no temo res, sóc lliure

Jordi Rodríguez-Amat

© 2017. Copyright Jordi Rodríguez-Amat

Aquest text ha estat inscrit en el Registre de la Propietat Intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

Vaig descobrir l’obra de Kazantzakis a la dècada dels seixanta quan, sota el consell d’una amiga, vaig comprar el llibre Alexis Zorba de l’escriptor, traduït al francès ja que jo ni coneixia, ni conec el grec, idioma en el qual està escrita l’obra. Feia aproximadament uns deu anys que l’escriptor havia mort el 1957. Des d’aleshores he estat i continuo sent un lector apassionat de l’escriptor.

A la meva ment es mantenen les imatges de la visita a l’illa de Creta on a la ciutat d’Iràklio (Càndia) va néixer Kazantzakis. I en un lloc del centre de l’illa hi trobem Lassithi amb la cova Diktion lloc de naixement segons la mitologia grega del gran Déu Zeus.

Permeteu-me la reflexió sobre una de les meves vivències d’un capvespre; Caminant distret, vaig vagar per carrers sense gaire benefici, per a, finalment, arribar a un indret on el camí s’enfila amunt la muralla. Situem-nos, nord, sud, est o oest, tant se val, però allí al cim, obert als quatre vents visuals, una simple tomba emergeix, potent: Nikos Kazantzakis. L’emoció inflà el meu pit davant la seva tomba amb un únic epitafi: No espero res, no temo res, sóc lliure.

Jo, allí, assegut sobre un angle del sepulcre, el gran cel mediterrani de Creta al cim, sentia retrunyir la seva ploma com un bram profund sorgit del fons del seu esperit. L’obra de Kazantzakis és un crit: Tot home ha de cridar abans de morir. Quan l’escriptor sent un crit interior a l’individu, no el vol ofegar per a complaure muts i tartamuts. El crit és la llibertat enfront dels altres: no vull ser deixeble de ningú, tampoc vull tenir deixebles. El seu recorregut en aquest món és un simple instant, el temps just per a cridar: La meva ànima és un crit i la meva obra la interpretació d’aquest crit. Cridar permet esbargir l’esperit i allibera l’individu de l’angoixa interior.

L’home és una bèstia. Si ets cruel et respectaran i et temeran, si ets amable et trauran els ulls. Crida ! crida ! No paris de cridar ! Crida ben fort ! Esparvera’ls !

La conversa permet a Kazantzakis d’expressar-se amb màximes que mostren el seu pensament. Art, amor, bellesa, puresa i passió, entre moltes altres, son paraules que l’escriptor posa a la boca dels seus personatges com ara Alexis Zorba. La claredat de la ment concedeix a l’individu la llibertat de pensament i, fins i tot, defugir la por a la mort. Jo sóc Zorba, com ell tinc la sensibilitat i, jo mateix, com ell imparteixo la justícia exactament com ho fa l’home arrelat a la terra. Zorba i els somnis han configurat la seva lluita interior i han donat forma a la seva obra.

Tot just començar la conversa vaig reflexionar sobre un fet relatiu a l’ésser humà: la dialèctica del raonament ens permet configurar al nostra essència com a individus, afaiçonada al llarg de les vivències viscudes i per la capacitat de reflexió personal. A cops, però, hem de fer esforços, si volem mantenir-nos lliures de la nostra carn i del nostre esperit, per alliberar-nos de tot allò que la vida ens ha afaiçonat i que ens sotmet ineluctablement. He intentat trobar, diu l’escriptor, la creativitat de la bellesa de l’esperit humà. Kazantzakis ha estat sotmès a la carn i sense por, la reflexió sobre la mort l’ha acompanyat al llarg de tota la seva trajectòria.

Permeteu-me morir per a entrar en la foscor. La seva formació a l’edat infantil va ser amb els franciscans francesos a l’illa de Naxos. Fou aquí quan el personatge de Francesc d’Assís el captivà fins que es decidí de fondre’s amb el Sant. Kazantzakis s’identificà amb el patiment i la lluita interior del Sant. Francesc estava foll d’amor diví i de misteri mancat d’intel•lectualitat, però embriagat de mística irracional. El propi Kazantzakis, tot i defugir el seu cristianisme ortodoxa, no abandonà mai Déu el qual el mantindrà dins del cristianisme, cercant un sentit a la vida humana.

Cap al final de la seva existència, Kazantzakis manifestà que els somnis, conjuntament amb Bergson, Nietzsche, Homer, Buda i Zorba foren els personatges que l’ajudaren en la seva lluita humana. Zorba fou un personatge real, un obrer, un miner que influir en la vida, en el pensament i, evidentment, en l’obra de l’escriptor. Alexis Zorba és una de les obres literàries que queden i quedaren per sempre més en el meu record. Una obra publicada el 1946 sota el títol Vida i costums d’Alexis Zorba. Aquesta obra, en forma de novel•la, és un cant a la vida. Aquí, ànima i esperit es confonen i els valors estètics i morals es contraposen en un intent d’allunyar l’individu del mercantilisme social per a assolir els més alts nivells d’espiritualitat. Kazantzakis em confessa sotto voce, que tot i estar extret de la vida real, ell mateix es metamorfosejà en Alexis.

El 1915 Alexis Zorba (Georges Zorba), personatge real, va decidir de fer-se monjo i anar al Mont Athos, una península sagrada al nord-est de Grècia, un centre monàstic ortodoxa amb més de vint monestirs, l’entrada als quals queda absolutament prohibida a les dones. Kazantzakis va conèixer Alexis Zorba el 1917 quan ell mateix va anar a passar-hi quaranta dies en un dels monestirs del lloc. Es van fer amics i les característiques personals de Zorba foren tan potents que influenciaren la sensibilitat i el pensament de l’escriptor.

A la novel•la, Zorba és un esperit viu, un ésser punyent, colpidor. Kazantzakis mostra la imatge d’un personatge que, tot i el respecte al demés, es presenta sense cap mena de concessions fàcils i gratuïtes. Zorba és un ésser que estima i colpeja amb la gran potència de l’obrer, del miner que, a més, gràcies a Anthony Quinn sap ballar el sirtaki, creat per Giorgios Provias.

Kazantzaki defineix la novel•la com un diàleg; el diàleg entre l’escriptor i l’home del poble, és a dir, el diàleg entre la ploma i la gran ànima del poble. Alexis Zorba és, sense cap mena de dubte, una de les novel•les que es mantenen latents en el meu record. Allí s’hi troba l’essència de Creta, la síntesi entre Orient i Occident. L’escriptor té visió de present i de futur amb la mirada posada sempre en el món, el d’aquí i el d’allí, a mig camí entre les dues civilitzacions. Alexis Zorba no és un Déu, ni un semidéu, tampoc és un heroi, és un simple humà, una ànima errant a la recerca del plaer, un individu en constant lluita per a mantenir la llibertat enfront de l’opressió social.

De la novel•la es manté en el meu esperit l’essència d’un personatge lliure, resolut, sabedor del què vol, un individu que viu per a viure i no pas per a sotmetre’s a la vulgaritat dels materialismes socials: transformar l’existència diària en valors espirituals constants, en paraules del mateix Kazantzakis.

Confiant-me a la memòria, recordo que en el llibre Lettre au Greco, el qual també vaig llegir en francès, just després de la meva estada a Creta, Kazantzakis parla del personatge real. Un personatge amb el qual va poder compartir sis mesos a Creta. En aquest moment, escrivint aquests mots no m’he pogut alliberar del desig de retrobar les pàgines del llibre on Kazantzakis descriu el seu encontre amb l’home i m’ha colpit l’esperit rellegir que cinc personatges al llarg de la seva vida van deixar una forta empremta en la seva persona: Homer, Buda, Nietzsche, Bergson i, evidentment Zorba.

De la lectura d’un llibre pot subsistir en el record el pòsit de les sensacions que va generar l’obra i molts dels detalls que sense cap mena de dubte ha de contenir un llibre poden i solen desaparèixer amb el temps. De la lectura d’aquesta novel•la han desaparegut del meu esperit molts dels personatges, indrets i altres conjuntures singulars que estructuren el seu argument, tot i que els seus records es poden confondre amb els de les imatges de la pel•lícula realitzada a partir de la novel•la. El record és sempre selectiu, dissipa moltes de les particularitats i altres continguts i el lliure únicament a les sensacions viscudes en el moment de la lectura. Hi ha llibres dels quals, un cop les imatges han format part de l’oblit, no en resta cap mena de sensació, a vegades, ni tan sols el plaer que hagués pogut suscitar la seva lectura.

La sensibilitat i el pensament de l’escriptor troba la seva força a la terra del seu país. Ell mateix es fa defensor de justícies i caritats. Sóc fill de comerciant i terratinent i vaig conèixer el poble baix, el treballador i les misèries del temps en els altres.

És el propi individu el que decideix, evidentment, si en té la capacitat, el seu comportament estètic, ètic i moral. Tenim consciència del què cerquem? Volem satisfer els nostres desigs a nivell material? Ens interessa més el plaer del diner? El de la creació artística? El del bé dels demés? Al llarg d’una vida hi ha sempre diferents estadis en els quals la persona pateix efímerament estats mutables, tot i que la pròpia personalitat es manté gairebé sempre constant al llarg de tot el recorregut. Són els valors últims que pretenem assolir els que marquen aquest recorregut. En un moment determinat de la història, l’ésser humà comença a reflexionar sobre els valors que delimiten el propi comportament i els dels demés i decideix crear lleis que regulin la conducta del grup i la del individu: l’estela d’ Hammurabi, les taules de Moisès, les lleis de Justinià, entre d’altres.

La conversa amb Kazantzakis permet gaudir del seu pensament espiritual. Vaig comprendre el que pot suposar aconseguir la felicitat plena: Un got de vi, unes castanyes cuites, un simple braser, el so del mar..... Per a sentir aquesta felicitat, només cal un cor senzill i frugal. I Kazantzakis continuà: La cima més alta que pot assolir l’ésser humà no és el coneixement, la virtut, la bondat o la victòria; hi ha quelcom més sublim, més heroic i encara més desesperat: el temor sagrat.

El pensament de Kazantzakis és sempre humà, però amb un alt grau de profunditat sensitiva. La constant lluita entre el pensament humà i el diví es manifestà obertament quan l’escriptor va viure a Assisi i combregà amb Francesc, El màrtir que m’he tant estimat. La seva lluita entre l’home i Déu, entre matèria i esperit esdevingué el Leitmotiv de la seva vida i de la seva obra, tot i que, a vegades, renunciava a l’esperança de retrobar Déu un dia, malgrat haver manifestat La vida no és més que una creuada al servei de Déu. Kazantzakis va sentir la necessitat de fer correspondre la vida real del Sant amb el mite per aconseguir relacionar plenament aquesta vida amb la seva pròpia identitat. Art té el dret, i no només el dret, sinó la obligació de sotmetre la matèria a l’essència.

Va ser El pobre d’Assisi, la novel•la que li va fer caure llàgrimes sobre el manuscrit i que portà Kazantzakis al seu propi fracàs o al gran triomf personal?

Les vivències al llarg de la vida i sobretot la formació sota l’ordre dels franciscans durant la infantesa determinaren, juntament amb la Creta i l’herència grega, el seu caràcter i la seva personalitat. La formació posterior, assolida per mitjà dels viatges, la influència del filòsof Henri Bergson, Nietzsche i el budisme, entre altres, conformaren la profunditat del cos de la seva obra literària i intel•lectual. En el Collège de France, Henri Bergson provocà en Kazantzakis l’encoratjament per les experiències més que la pura lògica del pensament i l’introduí en l’estudi de Friedrich Nietzsche. Fou un dels molts pensaments de Nietzsche, la lluita interna inherent a l’individu, que al llarg de la meva vida determinà molts aspectes de la meva obra.

L’estudi de Freud i el budisme van, així mateix, influir Kazantzakis. A més, els viatges foren fets beneficiosos per a la meva constant lluita interior.

Vaig llegir El pobre d’Assisi en anglès sota el títol de Saint Francis i he comentat a Nikos Kazantzakis que el que més em va impressionar fou el fet d’oposar la fe i la vocació de la pobresa al Vaticà. Francesco d’Assisi renuncià a una vida de plaer i preferí compartir els evangelis amb les coses vives i, alhora, sotmetre’s a la pobresa personal per a influir camins de veneració cristians. Una de les imatges que es mantenen a la meva memòria són els frescos de la Basílica d’Assisi pintats pel genial Giotto, amb el qual s’inicia el trencament de la pintura plana, pròpia del període medieval, per a introduir-hi l’espai perspectiu tridimensional.

Kazantzakis fou cristià ortodoxa. Déu és sense ser i en els evangelis trobà l’essència de les seves creences. A L’Última Temptació de Crist l’escriptor, en diàleg íntim amb sí mateix, s’esforça a no renunciar a la idea que l’home, inclús el mateix Jesús, està sotmès a la dualitat determinada pel bé i pel mal. L’ésser humà és per naturalesa diabòlic, diví i pot odiar i estimar al mateix temps.

La novel•la, titllada de satànica pel Vaticà, té les seves fonts en la Vida de Jésus d’Ernest Renan, historiador i filòsof rebutjat per l’Església, i en les teories de Sigmund Freud i en el materialisme històric, doctrina filosòfica en la qual Karl Marx considera ser el motor de la història. A la novel•la Kazantzakis intenta fer ressorgir els valors del cristianisme primitiu com l’amor, la germanor, la humilitat i la pròpia renuncia personal.

Va existir Jesús? Heus aquí el dilema entre la seva o no existència. Hi ha algun historiador de l’època de Jesús que parli d’ell o dels miracles que narren els evangelis? Tot i el dubte, Kazantzakis sotmet Jesús a dues hipòtesis; Déu es fa home o bé l’home esdevé Déu. La tesis del llibre sotmet Jesús a l’humà que sent dubtes constantment, a l’home que té por davant la mort, té depressions i, a cops, es presenta desenfrenadament sensual i luxuriós. Jesús accepta Maria de Magdala tot i la seva possible o no immoralitat personal i al final del llibre somnia en una vida allunyada de tota idea messiànica. Jesús lluita contra el propi desig de Déu per fer-lo esdevenir Messies i constantment sucumbeix a la temptació de la carn. Sense la creu, quin hauria estat el significat de la seva existència? Estava casat Jesús amb Maria de Magdala? Va tenir fills? La dialèctica entre la idea de la prostituta i la dona honrada companya fidel de Jesús ha estat constant al llarg de la història del cristianisme. Les reflexions de Kazantzakis sobre el Déu home o l’home Déu són constants en la seva vida i es reflecteixen en el llibre. Tot moment de la vida de Jesús fou conflicte i victòria alhora. Jesús conquistà l’encant invisible dels plaers de l’ésser humà; superà les continues temptacions de la carn que transformà en esperit per a finalment ascendir al Golgota.

Un bon dia, tot passejant per indrets d’Iràklio, en vaig enfrontar amb un bust; Doménikos Theotokópoulos, el Greco, gran pintor nascut, com Kazantzakis, a Iraklio. Coneixent la seva existència sense haver-lo llegit, vaig decidir d’enfrontar-me al llibre Lettre au Greco. El vaig llegir en francès. Aquest és sense cap mena de dubte un dels llibres de Kazantzakis que més m’han impressionat. El llibre ens presenta el testament espiritual de l’escriptor. Un llibre en el qual l’escriptor reflexiona sobre el recorregut del seu pensament expressat en la seva obra literària. Lettre au Greco és la meva confessió. En la introducció del llibre el propi Kazantzakis manifesta: Tot home digne de ser anomenat fill de l’home carrega la seva creu al cim de les espatlles i puja vers el Golgota.

El llibre comença: Recullo les meves eines: la vista, l’oïda, el gust, l’olfacte, el tacte, l’esperit. Cau la tarda, la jornada de treball s’acaba i torno a casa. El seu amor per la vida i la natura ha confrontat en tot moment la seva obra a la necessitat d’ascetisme espiritual, sempre amb la mirada fixada vers la mort.

La lectura de l’obra de Kazantzakis ha estat en molts moments de la meva vida company i amic espiritual.

 

 

Jordi Rodríguez-Amat

Setembre del 2017

A pàgina inici A pàgina inici