Amb ulls de perles clucs,

caminant entre marinades d'efímera constància

i envoltada per sumptuoses espirals de feblesa i melangia,

ets benvolguda, com la mar pel mariner sortint de port

i com tot vell pescador esgrimint la xarxa.

La pudor que et lliure de cels ombrius

et fa volar, com ocell de clariana, entre rossors furtives

i jo, a vegades, singlant el cami volgut de t'arribada,

t'apropo i no te vull,

t'estimo i t'allunyo, en temperada quietud.

Són tardors il.licites de capvespres immòbils,

amb núvols temptadors d'encesa pluja,

tombant l'aigua que m'escorcolla i me xopa.

Són rubinades ablamades de deliris captius,

amb cels de llums properes

que me grapejen i m'afogen.

26 de desembre de 1995

A pàgina inici