Aquest escrit va ser publicat en el número 257 de Escola Catalana, l'abril del 1989

Aportació de la plàstica al desenvolupament de l’infant

Per Jordi Rodríguez-Amat

La capacitat de creativitat que, en més o menys grau es troba en tot ésser humà, té arrels profundes en la llibertat d’expressió del nen des de la primera infantesa. Aquesta capacitat es pot manifestar de mil formes diferents quan el noi, esdevenint home, s’introdueix en el món establert que l’ha de rebre.

Si la llibertat d’expressió, dins d’un ordre convencional però necessari, és un dels drets de l’home, és així mateix el mitjà que ha de canalitzar l’infant cap a un desenvolupament natural de la pròpia personalitat. Tasca de l’educador ha de ser, així ho creiem, la de dirigir l’impuls natural creador de l’infant, adaptant-lo envers el món pel qual se l’ha de preparar, evitant, mitjançant l’estímul, tot conformisme d’incapacitat.

D’entre les assignatures que comporta l’escola d’avui, una de les que més pot ajudar al desenvolupament d’aquesta capacitat creativa –al marge de la seva funció formativa específica quant a coneixements teòrics i pràctics- és la plàstica. I no considerem només la creativitat artística, sinó tota aquella creativitat que actua com a mitjà de realització de l’ésser humà.

Fer descobrir a l’infant la seva capacitat de creació i fins i tot d’organització mental a través d’una llibertat d’auto-recerca, sense encongiment ni violència, és una de les finalitats que s’ha de plantejar la plàstica.

La formació del noi és un aprenentatge del control cerebral, aprenentatge que pot ser aconseguit mitjançant petites descobertes de la vida i que condueix no solament al coneixement del món exterior, sinó a un domini general de si mateix. I la plàstica, amb els seus mitjans de treball: línies, formes, colors, volums, espais i sobretot la possibilitat d’autodescoberta per mitjà del treball dirigit o no dirigit, és un dels mètodes que faciliten aquest aprenentatge, malgrat l’excessiva freqüència amb què se la jutja com un entreteniment sense valor ni serietat.

Les noves directrius del món estètic d’avui, des de les línies supersòniques d’un cotxe fins a un spot de televisió, comporten una necessària capacitat d’invenció en l’home, i és així mateix un factor positiu per al nen la freqüència constant amb què se li presenten.

Feliçment s’ha superat l’estat en què es trobava el tradicional ensenyament del dibuix, que pretenia d'ensenyar a copiar el model i d'eliminar tota mena de personalitat, fantasia i imaginació. És fàcil de comprendre que l’educació plàstica d’avui comporta un mitjà essencial de formació envers la pròpia personalitat del noi, i rebutjar-la seria deshumanitzar en certa manera l’ensenyament, ja que la plàstica no és només una especialitat consagrada al dibuix o a l’estètica en particular, sinó una modalitat important de la formació del propi control. Seria, així mateix un error greu no veure en la plàstica res més que un alliberament del treball científic d’altres disciplines; al contrari, és el mitjà de dilació, d’anar cap a l’expansió dels recursos naturals de la pròpia formació.

La plàstica, així considerada, és un dels grans mitjans de formació de què disposa l’escola d’avui

Jordi Rodríguez-Amat

Abril del 1989

 A Fundació Rodríguez-Amat

www.rodriguez-amat.cat