EN QUIMET DE CAN MANSIÓ

© Copyright Jordi Rodrígez-Amat

Aquest text ha estat registrat en el Registre de la Propietat Intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

Pots dubtar, si vols, de la veracitat d’aquesta història, fins i tot pots negar-la. Jo t’he de confessar que no sé si creure-la, tot i que sé que és veritat. Vaig néixer a principis dels anys trenta en un poblet perdut a l’alta muntanya del Bergadà, just en temps de la república espanyola, la segona república. El pagès no ha passat mai fam, sí, però, penúries i mancances. Jo era el segon fill de la família i des del moment del naixement se’m va condemnar a ser capellà. El meu germà gran, l’hereu, com era el costum, esdevindria el propietari de les poques terres, la casa i altres possessions del pare, suficients, però, per a, treballant, mantenir una família. La mare es deia Maria, el pare Josep, l’hereu, evidentment, també es deia Josep.

Havent nascut un 26 de juliol em van posar el nom de Joaquim. Tothom em deia Quim, a vegades Quimet. Als pares no els agradava la mutació que la gent i, sobretot, els vailets del poble feien del meu nom. Estava predestinat a ser capellà i no es veia amb bons ulls el que ells consideraven una mutilació del nom. Cal dir que, aleshores i també avui, és ben normal que el nom de Joaquim es transformi afectuosament en el de Quim o Quimet.

Jo era un noi molt entremaliat, enjogassat i trapella d’allò més. Res prenunciava l’home espiritual que cal suposar en un religiós. El fet és que a l’edat de catorze anys i no pas en contra de la meva voluntat, doncs des de sempre m’havien mentalitzat, em van ingressar en un seminari. La llibertat que fins aleshores jo havia gaudit es va estroncar i vaig haver-me de sotmetre al rigor i a la ferotge disciplina que allí regnava. Cal pensar que ens trobàvem en temps de postguerra i l’Església, sota la dictadura franquista, amb el beneplàcit del poder polític i gaudint d’una absoluta immunitat, imposava les seves ideologies a tots els nivells. Esperonats pel gran nombre de joves que, obligats o voluntàriament, ingressava en els seminaris, afegint-hi les característiques d’autoritarisme religiós, polític i militar que regnava en el país en aquell moment, en aquells indrets s’imposava una disciplina bàrbar, a cops irracional i inhumana. Tot i això, mancat de la capacitat que donen les experiències viscudes i la forta predisposició a absorbir les forces sensitives de l’entorn en una edat de certa innocència m’enfonsaren a una fe sincera i profunda.

Amb una vocació dia a dia enfortida, vaig seguir els ensenyaments que s’imposaven a un seminarista. És ben veritat que, tot i que els ensenyaments eren molt parcials, doncs servien per a formar un capellà i, conseqüentment, estar al servei de l’Església, el seminari era un lloc per a accedir a una determinada cultura. Els meus superiors em consideraven intel·ligent i ben aviat van mostrar les seves satisfaccions envers el que deien que eren les meves grans capacitats per al sacerdoci. Independentment d’altres estudis, tots ells destinats a la formació del futur sacerdot, l’estudi del llatí mantenia un lloc important en els ensenyaments que s’impartien en un seminari. Fins i tot se’ns exigia a tos els seminaristes de dirigir-nos a companys i docents en aquesta llengua. La formació que rebíem era extremadament parcial, fins i tot en aspectes bíblics, històrics i eclesiàstics hi havia una absoluta manipulació de l’individu. El capellà havia d’estar al servei d’una institució, l’església, i no era permissible formar persones amb capacitat de discrepar dels principis establerts per la pròpia institució eclesiàstica.

Els anys passaven i jo, poc a poc, sense tenir-ne gran consciencia, accedia a coneixements que no hagués pogut aconseguir mai fora del seminari, doncs la manca de capacitat econòmica dels pares i el fort desig de fer-me capellà no ho haguessin permès. Els estudis exigien, ja no només una certa capacitat intel·lectual, sinó, a més, la força i la perseverança en un treball constant. El seminaris estaven plens i eren molts els que, ja sigui per motivació pròpia o bé, generalment sota la influència dels pares, volien ingressar-hi. Aquest fet permetia a la direcció del seminari d’aconsellar altres camins a aquells nois que no manifestaven una gran capacitat intel·lectual. La fe era important, però no pas tant.

Crec en Déu tot poderós i en la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana. La psicologia i la capacitat per a convertir, utilitzant el do de la paraula, eren aptituds que calia desenvolupar en aquells nois per a, un dia, poder manipular les ments febles. Al llarg de molts dels anys viscuts en el seminari, ja fos per la meva edat o per la força de l’entorn, jo no vaig poder accedir a discernir mai sobre la meva pròpia consciència i em mantenia ferm en la meva vocació.

Poc a poc, però, espais personals inherents al ésser humà prenien cos en la meva persona. Eren espais de dubte produïts per necessitats fisiològiques, entre moltes altres. La necessitat de la masturbació era un fet purament fisiològic que s’em presentava en total oposició a les imposicions de l’Església, inculcades als joves seminaristes. La dona era pecat. Eva havia estat la primera pecadora. El sexe era doncs pecat. Una lluita constant entre la ment i el cos se’m presentava dia rera dia a la meva ment. La fe, però, era forta, potent; jo esdevindria capellà.

Dormíem en dormitoris múltiples i únicament a l’hora de les necessitats corporals evacuatives, tot i el continuat control, ens trobàvem sols. A vegades, jo em tocava els genitals i me’ls acariciava. La por, però, al pecat m’impedia continuar: Déu em veia. Poques vegades vaig arribar a la masturbació plena, però quan això es va produir el fantasma de la culpabilitat em llançà al confessionari per a poder, així, eximir la meva ànima del pecat comès. Els meus superiors em feien un seguiment proper i constant, ja que consideraven les meves capacitats i la meva vocació per al sacerdoci. Una vocació assolida per la influència dels pares i la posterior situació personal dins del seminari, m’impedien de reflexionar i conseqüentment jutjar sobre la meva persona i la situació personal en què em trobava. La maduresa mental assolida posteriorment, però, i la meva capacitat per a rebel·lar-me en contra del que vaig considerar imposicions sobre la meva persona, van desenvolupar en mi un cert esperit rebec i contestatari.

A l’edat de vint-i-quatre anys, sota el nom de Mosen Reynald, vaig cantar missa per primera vegada. Pares, germans i tota mena de parents assistiren a la celebració eucarística. Tot seguit, vaig ser destinat com a vicari en una església d’un poble de El Baix Camp. Poc a poc, l’esperit de rebel·lia que sempre havia mostrat prengueren més i més importància a la meva vida. El meu esperit analític, per què no dir-ho, davant del que jo considerava les injustícies del món i de la pròpia institució religiosa a la qual jo pertanyia em feien trontollar. Els dubtes sobre la infal·libilitat de l’Església, fomentats per les meves observacions i reflexions, prenien cada cop més cos. La vocació es mantenia ferma, però la meva maduresa mental em permetia, cada cop més, reflexionar sobre la meva pròpia existència i sobre la meva vocació, sense estar sotmès a les imposicions de la pròpia institució ni a les del seminari d‘on havia sortit.

La por del bisbat enfront dels meus dubtes, poques vegades manifestats públicament, però pressentits, acceleraren el meu nomenament a rector. És així que, a l’edat de vint-i-vuit anys, vaig ser enviat com a rector a una església d’un municipi de L’Alt Empordà.

Tot i el seguiment que se’m feia des del bisbat, suposadament per intuir que cada cop se’m feia més i més difícil de sotmetre’m a la jerarquia eclesiàstica, l’Església esdevenia una institució inhumana amb estaments jeràrquics difícils d’acceptar. Les meves reflexions crítiques en contra de la institució em permetien alliberar-me de la consciència de culpabilitat per arribar a la plena masturbació. Era una necessitat biològica de la qual no podia ni tenia per què alliberar-me.

Al cap de quatre anys, amb trenta-dos anys, vaig conèixer la Pilar, una dona de caràcter fort, casada, amb dues filles i amb una absoluta rebel·lia en contra del seu marit. Ella tenia plena consciència de l’atracció que setiem un per l’altre. Un dia del mes de maig, amb la simple excusa de confessar-la, em va venir a veure un matí. Quatre anys més gran que jo, la Pilar era una dona experimentada. A la sagristia, just davant del sagrari, va començar a fer-me petons, a abraçar-me y a sentir tot el meu cos. Amb els ulls clucs, la seva boca resseguia tota la meva cara, ulls, galtes, finalment les dues boques es retrobaren. Jo estava nerviós, tenia por. Vaig aconseguir, tot demanant-li-ho bonament, d’anar-se’n cap a casa. L’endemà es va presentar novament en el confessionari. Em va manifestar el seu amor per mi. Volia que jo pengés els hàbits i me’n anés a viure amb ella. No vaig saber què dir-li. Al cap d’una bona estona li vaig dir de veure’ns novament l’endemà a la sagristia.

Aquelles dies jo no podia dormir, pensava en mi, en ella, en els pares, en la societat i en el món, en l’Església. Em trobava confús. Malsons, angoixes i opressions constrenyien el meu esperit. Dia i nit, la por i la incertitud oprimien el meu pit. Un garbuix de somnis, confusos i incoherents creaven en mi un laberint de dubtes. Ella volia anar al llit amb mi. Jo li explicava que no havia tingut mai cap experiència carnal amb una dona i que no podia funcionar mai. A més, volia que jo pengés la sotana i que me’n anés a viure amb ella i les seves dues filles.El seu profund desig d’allunyar-se del marit i la forta atracció sobre la meva persona feien d’ella una persona desbocada emocionalment. No era una dona desmesuradament maca, però tenia un cos certament atractiu. La meva atracció envers ella augmentava i poc a poc m’anava mentalitzant i fins i tot hagués arribat a acceptar si no fos que ella tenia por que amb la separació del marit, aquest li prengués les dues filles. Un dia varem anar a veure un advocat a Girona, evidentment, jo vestit de paisà. Ella havia deixat les dues filles a l’escola. Si era ella qui se separava del marit, abandonant-lo, li traurien la custodia de les filles.

La convivència no esdevenia possible. Ella volia tenir les seves filles. Tot i això, volia tenir relacions sexuals amb mi. Em va fer por i no hi vaig accedir. Per raons que tot se sap sempre, el bisbat de Girona em va citar. El meu comportament no era correcte, em trobava em pecat i tenia que tornar al camí que exigia el sacerdoci. El propi bisbe manifestà que, un cop tot acabat, no hi hauria cap problema, em canviarien d’església i em destinarien a un poble allunyat de l’Empordà. Faríem neteja, va dir. Li vaig demanar un temps. Ell sabia que calia fer-ho ràpid, doncs el temps em permetria de reflexionar i abandonar la sotana.

Si abandono el sacerdoci, A què em puc dedicar? No tinc cap ofici. Jo havia estat sempre valent i, a més, era jove i tenia un món a vèncer davant meu. La decisió estava feta: abandono el sacerdoci, però no me’n vaig a viure amb la Pilar. Al llarg d’aquells dos mesos en què la meva ment va considerar fermament la decisió, vaig conèixer una altra dona: la Carme.

La Carme era soltera, lliberal, de mentalitat oberta. Ella havia tingut un parell de relacions amoroses, però sense gaire experiència sexual. Ens varem enamorar fàcilment. Vaig anunciar als pares la meva decisió de deixar el sacerdoci i vaig sol·licitar de Roma la meva revocació com a sacerdot. Tot seguit vaig trobar una feina de professor de llatí en una escola privada de Barcelona i vaig començar a pensar en fer estudis de filologia clàssica. Em seria molt fàcil ja que disposava d‘una bona formació humanística.

La Carme i jo decidirem de casar-nos. La revocació de Roma no arribava. Teníem relacions sexuals assíduament. Al cap de sis mesos varem decidir de casar-nos, ho faríem per l’Església. Aleshores, jo, encara sacerdot, era un home sense fe, escèptic i agnòstic. Tenia un amic capellà, Mossèn Joan, amb el qual havíem desenvolupat conjuntament la idea d’abandonar el sacerdoci en els últims mesos. Ell no ho va arribar a fer mai. La por davant la vida real fora de l’Església el va aturar. La Carme i jo varem decidir de no viure junts fins després del matrimoni. Ho faríem per la família i, també per la família, ens casaríem per l’Església, tot i el nostre agnosticisme.

Vaig anunciar als pares i amics que ja m’havien arribat els papers de Roma, abans però havia demanat al meu amic Mossèn Joan de casar-nos. Ell va accedir-hi tot i saber que jo encara era sacerdot. Tothom, excepte Mossèn Joan, la Carme i jo mateix, creia que jo ja no era sacerdot. Un dia del mes de juliol, davant tota la família, amics i altres convidats, Mossèn Joan ens casava en una església de Figueres, d’on era la Carme. Tres mesos més tard arribaren definitivament els papers.

Setze mesos desprès del casament, un dotze de novembre, la Carme moria al donar llum al nostre fill.

Jordi Rodríguez-Amat

A pàgina inici A pàgina inici