LES  RELIGIONS

 

REFLEXIONS SOBRE LES RELIGIONS FETES DESPRÉS D’UN VIATGE A L’ÍNDIA

 

© Copyright Jordi Rodrígez-Amat

Aquest text ha estat registrat en el Registre de la Propietat Intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

A ningú se li escapa que l’Índia és un país extraordinàriament religiós. Es difícil mantenir-se passiu davant d’aquesta realitat. Aquest fet m’ha permès reflexionar sobre certs aspectes del jo com a individu. Al llarg de seixanta anys he viscut en un món allunyat de qualsevol espiritualitat religiosa. El meu agnosticisme, que no pas escepticisme, generat per experiències personals no aplicables a qualsevol altre individu, no m’ha permès d’apropar-me a cap tipus de sentiment religiós. No puc creure en un déu. Cap déu se m’ofereix i, conseqüentment, cap déu pot emplenar el meu esperit. Si us digués que hi crec, seria un hipòcrita absolut. La meva ment, la meva individualitat, la meva conformació com a individu no m’ho permet. No us dic pas que no hi creieu vosaltres, en tot cas us he de dir que no ho entenc.

 

Aquestes meves paraules us poden sobtar, fins i tot si us dic que la pregària pot ser una manifestació personal allunyada de qualsevol creença basada en la fe; es pot pregar satisfent un cert espai sensitiu del propi individu. En tot cas caldria entendre aquesta pregària com un himne, una manifestació de joia, un cant a la vida en un moment d’exultació personal. És possible no creure en l’art i continuar pintant ? Se’m pot dir que pintar no exigeix forçosament fer art. Entraríem aquí en una dinàmica de raonament que ens allunyaria de les reflexions que m’ha permès l’alt grau d’espiritualitat que vaig viure a l´Índia. Entenc fins i tot que es pot no creure en un déu i gaudir plenament ofrenant un ritual religiós, per exemple, a un riu que el representa. L’acte de pregar pot, al meu entendre, estar alliberat d’una creença racional envers un déu totpoderós. Fins i tot el concepte de religiositat pot estar eximit d’una fe cega envers un ésser amb poders més o menys absoluts.

 

A Varanasi vaig poder gaudir de la pregària. A la riba del Ganga, cada dia, just després de la posta de sol, un grup nombrós de persones s’hi aplega per a satisfer l’esperit en un espectacle sublim: el Puja. Es tracta d’un ritual religiós, un culte al Ganga, una ofrena celebrada per cinc o més sacerdots, envoltats per una multitud de gent oferint al riu llum, aigua, foc, aire i encens, amb acompanyaments de sons de campanes, timbales i cants religiosos. Ningú es pot mantenir passiu davant d’aquest ritual, un ritual que no es pot mai entendre com un simple espectacle teatral. La percepció de les vibracions emeses per la multitud enfront de les vivències que es produeixen al llarg de la cerimònia enlaira l’estat emocional de la persona a nivells inaudits. Us he de confessar que la meva pregària s’acomplí absolutament a nivell sensorial. Shiva és el déu al qual, per mitjà del Ganga, s’ofereix el ritual, però en cap moment va passar pel meu cap la idea d’ofrena a una divinitat, a un creador amb poders superiors i omnipotents. Foren els estats d’esperit creats per tot el que allí esdevenia que m’enlairaren a estats personals d’absoluta complaença. La pregària així entesa no es defineix com una súplica o imploració d’una determinada concessió. La pregària pot ser un cant de joia, la manifestació dels valors espirituals que poden en certs moments impregnar l’ànim de l’individu.

 

A diferència del món occidental, la religió a l’Índia esdevé més necessària que qualsevol altra tipus d’aliment. Des d’una perspectiva forana vaig poder descobrir el món espiritual, profundament sincer, sense hipocresies ni vanitats que regne allí. Un món en el qual l’hindú ha trobat l’espai espiritual que permet somiar en una vida eterna mitjançant el desig de proscriure les maleïdes reencarnacions. Aquesta espiritualitat forma part de llurs essències com a individus i la religió esdevé connatural amb aquella societat. Una societat en la qual els costums, les llegendes i les supersticions, entre d’altres, es barregen amb la religió i empremten molts aspectes de la vida domèstica.

 

La filosofia sota la qual l’hindú fonamenta la seva existència, tendeix a aconseguir el benestar personal de l’individu per mitjà de l’equilibri, no només amb l’entorn, sinó amb si mateix. I el Nyaya, una de les Darsanes que interpreta la Realitat última, guia la persona a fi d’aconseguir la salvació i la llibertat en la realització final de l’existència. Comprendre la vertadera naturalesa de les coses és el camí per trencar la cadena secular de plors i danys que recauen sobre l’ésser humà i així aconseguir valorar el plaer i el desplaer per assolir eliminar qualsevol desig que estimuli l’acció de l’individu, acabant d’aquesta manera amb la continua cadena de reencarnacions que permet assolir el magnífic fi de la vida.

 

I aquest país de constitució laica i religions dinàmiques, no només l’hinduisme, tot i ser la més extensa, sinó que acull l’islamisme, el budisme, el sihkisme, el cristianisme, el jaïnisme, i fins i tot els parsis, una minoria hereva dels seguidors de Zaratrusta vinguts de Persia, ancorats des de fa molts segles a la regió de Bombay. Aquí, a diferència d’altres països, el respecte a seguidors d’altres religions és absolut.

 

A occident l’home s’ha allunyat i s’allunya cada cop més de sentiments religiosos considerats per molts superflus i propis de societats primitives. En aquest sentit, sóc occidental i, tot i no poder combregar amb els sentiments i actituds d’aquell poble, admiro i respecto aquests éssers creients, capaços de enfrontar-se amb una imatge de fusta, pedra o simplement impresa sobre un full de paper amb profund sentiment religiós. M’ha fascinat la devoció d’aquest homes i d’aquestes dones i vaig gaudir de llurs rituals religiosos, tot i que mai amb la creença envers un déu com ells ho viuen. Les meves percepcions van estar vinculades amb les formes, les imatges, les olors, els colors i la música que envolta l’extraordinària bellesa plàstica de les cerimònies religioses d’aquell país.

 

Tot i que els espais interiors de coneixement i sensitivitat que assolim els individus no ens permeten d'alliberar-nos de la nostra essència humana, m’agradaria per mitjà de la ficció contrastar reflexions entre un creient i un agnòstic. Permeteu doncs aquest joc absurd i gratuït.

 

Com pot l’ésser humà, pregunto jo en tant que agnòstic, establir-se en actituds i comportaments que no estiguin dominats per raonaments cerebrals ? Com pot un ésser pensant assolir un convenciment religiós i la creença en uns estats i en uns éssers purament ficticis creats per la imaginació humana ? De què li serveix a l’ésser humà haver abandonat l’estat d’animal no racional per no fer ús de la raó en tots els seus actes ? Sí, ja ho sé, les capacitats de l’individu no són només de caire cerebral. Hi ha però, se’m dirà, i jo ho accepto plenament, un coneixement que no depèn de la ment i que permet a l’ésser humà alliberar-se de la simple racionalitat per accedir a valors no abastables per mitjà de qualsevol tipus de reflexió cerebral. No ho pots demostrar dirà el no creient, ja que només per mitjà de la suggestió es pot arribar a aquests tipus de convenciments. Els estímuls suggestius inciten sempre al convenciment de fets no controlables per la ment i les actituds del creient, com la de qualsevol individu, ho sigui o no, no són més que el producte d’una educació i de la influència de l’entorn on s’ha desenvolupat.

 

És evident que obrim els ulls i veiem tot el hi ha davant nostre. És evident que l’ésser humà no ho ha creat. És evident que el món i l’univers han de ser un producte de quelcom, si reflexionem segons el paràmetres dels nostres raonaments. He dit un producte de quelcom i no pas d’algú ja que no puc atorgar-li una forma humana o animal a aquest quelcom. A més, no sabem si hi ha altres tipus de raonament o accions que ens són privats a la nostra ment.  Però també és evident que aquesta mateixa incapacitat no ens permet de conèixer i hem de ser humils i acceptar que, tot i que pot o, si voleu, ha d’existir quelcom, no ho podem arribar a comprendre mai per mitjà de les nostres capacitats. I si volem imaginar un ésser capaç de posseir poders divins, ho imaginarem segons uns sistema de raonament ínfim, el nostre, absolutament limitat i, l’única cosa que podem fer és crear uns, perdoneu les paraules, ninots, atorgant-los poders absoluts. També s’han agafat personatges històrics, en el cas del cristianisme, o llegendaris en altres religions, i se’ls han bastit de capacitats superiors a les nostres.

 

Una pregunta que ens podem fer és, com és que en certs països hi ha tants individus creients, mentre que en d’altres no ? Per què en els països occidentals s’ha perdut l’espiritualitat que encara conserven d’altres països menys desenvolupats a nivell tecnològic ? Això no és una pura percepció meva. La realitat confirma aquesta afirmació. La ciència, la tecnologia, els descobriments, tot i que mínims davant la immensitat de l’univers, allunyen l’home de tota espiritualitat i occident segueix irremeiablement aquest camí.

 

Enfront d’aquesta realitat he de manifestar que les capacitats de l’ésser humà, siguin de caire cerebral o sensitiu, no són suficients per arribar a cap tipus de coneixement absolut. El coneixement absolut li és privat a l’home. Tot són pures i simples elucubracions; hi ha qui s’aferra a unes, hi ha qui ho fa a d’altres.

 

Les religions han permès a molts individus al llarg de l’existència humana d'assolir estats personals de pau i complaença. Tots nosaltres som el producte de factors culturals, educatius, socials, genètics i d’altres que ens han conformat creant la nostre essència individual. D’aquests factors, vulguem o no, no ens em podem alliberar. No siguem il·lusos i acceptem la nostra incapacitat a anar més enllà del que ens permet la nostra essència humana.

 

La religió, la fe, la creença en les divinitats han tingut al llarg de molts i molts segles una funció concreta en les societats i en la pròpia humanitat, però, des de quin moment l’home ha estat capaç d’alliberar-se de la condició animal irracional i accedir a espais racionals i sobretot sensitius per a crear principis religiosos capaços d’enfervorir tants i tants seguidors ?

 

Ha estat la por a la fi de la pròpia existència de cada individu, a la mort irremissible a la qual estem abocats, la que ha generat la creació d’un ésser suprem capaç d’atorgar una vida més enllà de la terrenal. L’home creient té por. Té por a la mort i s’aferra fortament a una idea: la salvació de la seva ànima ja que el seu cos es destrueix i no vol acceptar que després de la mort no hi ha res. El cos es destrueix després de la mort de manera natural o es manté inanimat per efectes d’embalsamaments. En cap cas, l’home no pot evitar la desaparició de la vida en el seu cos. Davant d’aquest realitat, moltes religions han imaginat vides celestials per enfortir la fe i així alleugerir el recorregut terrenal de l’ésser humà. Aquest fet no és exclusiu de la religió cristiana. És així que per calmar el seu esperit, l’home ha inventat la vida eterna més enllà de la mort amb una resurrecció de l’ànima. No li fa por perdre el cos si manté l’alè vital del seu esperit. Si fem un repàs de la història de la humanitat, podem fàcilment veure que l’home ha creat tota mena de reflexions i pensaments religiosos a fi d’alliberar-se de la por a la mort absoluta. Penseu per un moment el per què es van construir les grans tombes de l’Egipte faraònic.

 

A fi de no permetre la destrucció absoluta i per sempre més de cap ésser humà, l’hinduisme, el budisme i, suposadament, altres religions que desconec, han anat més enllà, creant la reencarnació en un nou cos, si no s’assoleix la salvació, i així encetar un nou cicle per a permetre en un moment o altre assolir el nirvana, una condició que permet alliberar l’ànima de passions i patiments, atorgant-li felicitat eterna. El cristianisme, menys condescendent, no permet aquesta nova oportunitat i castiga irremeiablement el pecador al foc etern, alliberant únicament a aquells que han seguit escrupolosament les seves doctrines espirituals o bé als que en un moment o altre s’han penedit sota confessió d’haver ofès Déu amb comportaments pecaminosos, segons les lleis divines redactades per les pròpies institucions, sempre però, amb inspiració divina, diuen.

 

A occident, molts consideren inseparable l’espiritualitat de les institucions religioses i de les sectes. Hi ha, a més, qui considera que les esglésies no poden tenir estructures sectàries. Ni tan sols poden pensar que les jerarquies religioses poden tenir el mateix caràcter que qualsevol altra tipus de jerarquia. Majoritàriament, les jerarquies han estat i són dictatorials, rígides en els continguts i en les aplicacions dels seus dogmes o principis, i les religions, a partir de principis més o menys humanitaris, s’han estructurat com qualsevol altra organització creada per l’ésser humà amb la simple finalitat d’establir mecanismes de funcionament i, per extensió, de control de la pròpia organització. És així que les religions han estat dominades per institucions que, actuant de forma dictatorial, han sotmès en molts casos a aquells que s’oposaven a subjugar-se als seus imperatius. No cal oblidar tampoc que les institucions religioses són i han estat creades per homes i han utilitzat, entre d’altres, la por que embriaga l’ésser humà per a dominar-lo, fent ús ostensible del poder que això els atorga.

 

Permeteu-me encara una altra reflexió. En molts moments històrics, les institucions religioses s’han confabulat amb les polítiques i socials per a tenir més poder i en definitiva més control d’una societat. Els poders polítics, coneixent els instruments emprats per les institucions religioses i aquestes, sabedores de la força generalment militar dels altres, avui fins i tot econòmica, s’han organitzat per enfortir i mantenir llurs poders, moltes vegades opressius. És així que al llarg de la història s’han conformat grans arquitectures socials basades en religions que les han emmotllat al caràcter i a la forma de les pròpies institucions religioses. Aquestes últimes reflexions m’aboquen a un parell de preguntes; pot existir una societat sense cap estructura religiosa ? i, pot existir una religió sens cap tipus d’estructura organitzativa ?

 

Tot i això, deixeu-me erigir en defensor del diable del propi diable. No han estat les religions la gènesi de tantes i tantes obres d’art ? És evident que l’art, tal i com l’entenem avui en una visió històrica no s’ha estintolat únicament en productes d’una determinada religió, però seria propi de fariseus negar aquest fet. Moltes obres considerades avui artístiques són productes d’aquesta o bé aquella religió.

 

La fe no té cap explicació racional possible. La fe és un estadi entre l’home primitiu proper a l’ésser salvatge i l’home dominat per la reflexió intel·lectual i jo, com qualsevol altre ésser humà hauré viscut i hauré mort amb totes les meves virtuts i els meus defectes, impotent davant la impossibilitat d’abastar un coneixement més enllà de l’humà. Totes les meves reflexions sobre la vida i la mort, sobre l’abans i el desprès, sobre Déu i sobre l’univers no són més que l’intent de saber sobre el món, l’ésser humà i, en definitiva sobre la pròpia existència. Reflexions que no poden mai alliberar-nos dels nostres atributs humans. Tot i que m’agradaria conèixer, amb capacitats i poders, una realitat més enllà de la humana, cal resignació per acceptar la nostra incapacitat a sobreeixir a nosaltres mateixos. Sóc i seré doncs humà i això em priva de ser Déu.

 

Hem creat el concepte de Déu, acordant-li tots els poders que la nostra ment pot imaginar, però la nostra limitació ens priva de conèixer i comprendre altres nivells de conceptes i de reflexions dels quals ni tan sols podem conèixer la seva existència. Sia com sia, sempre ens limitem a preguntar-nos què és Déu ? d’on venim ?, què som ?, per què vivim ? i tot el que hem pogut fer sobre aquestes i altres interrogacions que han embriagat l’ésser humà des del moment en què l’home accedí a capacitats racionals és discórrer amb més o menys capacitat, amb més o menys imaginació.

 

M’agradaria ficar-me dins la pell d’un creient sincer i poder així fer ús de la seva vibració espiritual i reflexionar alhora sobre el contingut de la seva religiositat. Això no és possible. Sempre se’ns ha dit que la fe no es pot explicar per mitjans racionals i per tant no és possible cap tipus de reflexió.

 

Què és la religió ? Quina motivació va tenir originàriament l’ésser humà per a crear els Déus i conseqüentment establir les institucions religioses amb totes les seves jerarquies i tots els principis dogmàtics ? Avui està absolutament demostrada l’evolució de l’espècie. En quin moment l’home estableix la necessitat d’imaginar éssers sobrenaturals, superiors a ell, causants de la creació de cels i terres, fins i tot del propi univers ? No ha estat sinó el mateix ésser humà amb totes les seves virtuts i defectes el que ha establert, ja no tant sols les idees, sinó les pròpies estructures de les institucions religioses ? Les religions han estat i continuen avui essent fonts de fanatisme i intolerància. Hi ha alguna religió que no hagi establert jerarquies amb poders de control i alhora determinatius del comportament humà ? Moltes d’aquestes institucions han arribat fins i tot a ser sanguinàries. La religió musulmana ha estat i continua avui essent portadora de fanatismes i de destrucció. Sense anar més lluny, i repassant la història del cristianisme, quants i quants exemples podem posar d’accions cruels i bàrbars amb imposicions generadores fins i tot de monstruosos delictes de sang exercides per les esglésies en pro de causes i interessos de persones o bé de les pròpies institucions?

 

Si un individu neix en un indret musulmà, gairebé segur que serà musulmà, si pel contrari neix en un entorn hindú, serà hindú. Quantes vegades he sentit a dir que tal religió és la vertadera i que tal altra religió no ho és. Avui, tot adaptant-se als canvis socials, científics i tecnològics, i sobretot després de què els mitjans de comunicació i les velocitats permeten reduir les distàncies físiques i apropar els individus, a més del desenvolupament de les capacitats reflexives de les masses socials, se’ns diu que la veritat no depèn de la religió, sinó que qualsevol, s’hi afegeix, ben portada, por ésser vertadera. No serà que la capacitat de reflexió i conseqüentment de crítica assoleix alts nivells de llibertat de pensament i contra la qual les institucions han de crear discursos condescendents que els permetin emparar-se davant les possibles crítiques i allunyaments de les masses ?

 

Per què les societats tècnicament avançades s’allunyen més i més de creences religioses ? Què és la religió ? La religió no és més que un aglomerat de creences, rituals, desigs, esperances i recerques d’éssers amb capacitats superiors que permeten alleujar els desànims i les pors dels individus.

 

Tot i aquestes reflexions, la meva propensió a reconèixer d’antuvi la religiositat i l’alt grau d’espiritualitat del poble indi va ser absoluta, la qual cosa em va permetre, no pas una identificació, sinó la total admiració d’una religió prenyada d’humanitat. Sia per aquesta o altra raó, he de manifestar sense cap tipus d’eufemisme que les impressions experimentades a l’Índia al voltant de la religió van ser molt fortes i em permeteren observar i reflexionar sobre el comportament d’uns éssers que irradien en general un profund sentiment de felicitat.

 

L’hinduisme no és només una religió en el més estricte sentit de la paraula. L’hinduisme s’allunya de les estructures institucionals que regeixen moltes religions per esdevenir una forma de vida, una actitud que permet afrontar el recorregut terrenal amb goig i felicitat. L’hinduisme permet una absoluta llibertat a la persona per a arranjar la seva estructura religiosa, accedir a aquest o aquell Déu i organitzar els seus propis rituals amb absoluta llibertat.

 

L’home neix innocent i la societat el malmet. Aquest és un fet assumit per molts pensadors, tot i les presumibles transmissions hereditàries del caràcter i altres trets peculiars dels individus; els devots de les reencarnacions en fan aquí la festa. Sia que l’home neix bondadós, tot i ser potencialment malvat, sia que des del mateix moment del naixement la maldat el rossega, no pot haver-hi mai una estructura social igualitària i perfecte. No pot existir mai una forma de societat estàtica i eterna. L’home, com la natura, és o esdevé imperfecte, i qualsevol tipus d’organització que ell creï també ho serà. Existeix un equilibri natural, que no pas just, sota el qual l’ésser humà i tot allò que s’organitza al seu entorn es manté puntualment, de la mateixa manera que es manté un equilibri en la pròpia naturalesa.

 

Les estructures socials, polítiques, religioses, econòmiques i humanes es mantenen sota formes de poder. Uns sotmeten als altres i són les jerarquies les que organitzen qualsevol tipus d’estructura social. L’equilibri s’assoleix en moments puntuals i l’existència de la mateixa estructura evoluciona envers noves formes de poders. Les revolucions, i no només les socials o polítiques, conformen una nova estructura la qual irremeiablement recolzarà sobre noves formes de poder, per a, novament, iniciar un nou cicle.

 

D’aquesta manera l’home esdevé esclau d’ell mateix o de les estructures per ell creades. L’esclau ha estat considerat al llarg de molts moments de la història com a home no lliure i depenent d’un altre. Però, és lliure l’home d’avui ? I no em refereixo a la llibertat que li és privada a l’ésser humà per la seva pròpia condició. Quina llibertat té un ésser humà en una societat com la nostra ? Mireu al vostre entorn i digueu-me quants homes lliures veieu ? Segons el concepte que tingueu de llibertat em podreu dir molts. I la pregunta: és lliure aquest o aquell ésser humà de deixar la seva feina ? N’hi ha que són rics ! I la obligació personal de mantenir la seva fortuna ? La seva fortuna el permet ser lliure ? És lliure l’ésser humà de la relació amb la seva parella? De la seva condició de paternitat o de maternitat? De la seva economia? I si entrem en el camp de l’individu com a tal, és lliure de la seva dèria, del seu pensament, del seu propi cos ? Una vegada vaig dir que si no fos humà seria lliure. Desprès de segles de glòria, de misèries i frustracions, l’home continua sense ser lliure. Benauradament, jo tampoc sóc lliure, sinó, seria Déu o un monstre, tan se val un o l’altre.

 

 

Jordi Rodríguez-Amat