Aquest escrit va ser provocat per la visita a l’exposició titulada ARMAN en el Centre Georges Ponpidou a Paris, un dia del mes d’octubre del 2010.

El meu propòsit no ha estat altre que traduir per escrit les reflexions que, com a visitant de l’exposició, vaig fer al llarg de tres o quatre hores.

He volgut conjugar la ficció amb l’assaig, doncs els personatges que prenen vida en el relat són pura i simple ficció. Fins i tot cal considerar el mateix narrador com a personatge fictici.

He presentat una part del text en forma de diàleg a fi i efecte de crear la ficció. L’altre part són reflexions que es presenten en forma d’assaig.

Les notes en forma d’esborrany que em varen servir per a redactar l’escrit foren preses en la mateixa exposició. Posteriorment se li va donar la forma, tant la que es presenta com assaig com la que ho fa en forma de diàleg

No voldria que aquestes reflexions es prenguessin com una actitud personal respecte de l’art contemporani. Doncs el meu propòsit no ha estat de fer-ne una defensa i, encara menys, una crítica, ja que l’eclecticisme del meu pensament sobre art contemporani, tant com actor creador, dins del qual m’hi considero, o com actor espectador, em permet d’acceptar obertament qualsevol proposta sobre l’art d’avui.

 

On són els grans savis de l’art ?

Reflexions sobre l’art d’avui

Assaig- Ficció

Jordi RODRÍGUEZ-AMAT

 

A la cua del Centre Georges Pompidou a París el primer diumenge d’octubre del 2010, 11 del matí. Exposició: Arman.

- Qui és aquest?

Sento dir a uns de la cua, just darrera meu, fent referència a un cartell: Arman.

En el Pompidou sempre hi ha cua. A Paris, a tots els museus, a totes les exposicions, sempre hi ha cues. Avui el Musée National d’Art Modern és gratuït, aquesta exposició no. Per què hi ha tanta gent sinó és gratuït? Sigui gratuït o no, sempre hi ha gent aquí. La gent té ànsies de saber, vol conèixer. Creuen que sabent seran millors, més feliços. Corren cap allà on creuen que trobaran quelcom que els ajudarà a saber més. Volen saber tant com aquells savis que hi entenen molt d’art. Jo també sóc aquí per que vull saber. Però què es pot saber d’art? Quina pregunta, no?

Només les grans patums accedeixen a exposar en aquest centre, aquelles que els supersavis de l’art presenten com els fars que il·luminen l’anomenada estètica contemporània o, encara millor, la conceptualitat artística contemporània.

Un cop dins l’exposició, després de, evidentment, haver pagat la meva entrada, veig que hi ha espectadors de tota mena. Hi ha el que s’ho mira tot, un xic atònit, com si estigués descobrint quelcom d’una altra galàxia. Hi ha també el que va sobrat i pensa que ja ho sap tot. També hi ha el neòfit que diu que no hi entén res. Jo també hi sóc. Hi ha també aquell que té una idea fixa de l’art, sense ser-ne un savi, tot i que ell s’ho cregui, i manifesta que allò no és art.

Tot d’una sento dir a una noia jove molt i molt maca:

- és art això?

És una pregunta pròpia dels incrèduls, diria un supersavi.

- Però, que no veus que ho presenten com una exposició d’art?

Li respon un jove que sembla molt enamorat d’ella.

Jo circulo, a dreta i a esquerra. Títol de l’obra? Clar, tot i que es veu perfectament, l’artista titulava les seves obres, no fos que algú no ho veiés. Colère de Mandoline (una mandolina esclafada i destruïda), Poubelle des Halles (tota mena de deixalles dins d’una caixa de vidre) , Tuez-les tous, Dieu reconnaîtra les siens (una trentena de polvoritzadors antics de matar mosques). Accumulation de machines à écrire dans une boîte en bois (torno a pensar que no sé per que hi posa el títol si ja es veu) Butterfly Variations (un violí tallat i enganxat en forma de papallona sobre un tauler de fusta). Em va agradar aquesta. Le Fauteuil d’Ulysse (un silló a mig cremar).

Una mica cansat de llegir tants títols.... renoi! quines cames tan maques! Sí, és una noia no tan jove, però que avui vol lluir el seu cos. Entre vint i vint-i-cinc anys. Perfecte! Sap moure’s, té estil, sabates de mig taló, faldilleta curta, un pam i mig per damunt del genoll. Dubto entre mirar la noia o les obres exposades.

Aquí la ment no pot quedar passiva i em pregunto, què passaria si aquesta mateixa exposició és presentés en un altre indret sense el, diguem-ne, glamour del Pompidou i sota un nom d’artista desconegut? Quines reaccions tindrien cadascuna de les tipologies d’aquests espectadors. El que s’ho mira atònit com si estigués descobrint quelcom d’una altra galàxia, com jo, segurament no hi hagués anat. El que va sobrat, tampoc hi hagués anat. Què hauria de fer ell en un espai sense prestigi? I el savi que diu que hi entén molt? Aquest només hagués entrat a veure l’exposició si casualment hagués passat per allí i tingués temps per a una banalitat com aquella. Aquest seria l’únic que diria el mateix: això és art.

El meu desig d’entendre-ho bé em va obligar, un cop fet el recorregut de tota l’exposició, de tornar enrera per a començar de nou i, així, amb la repetició de la jugada, pausadament i intentant fer reflexions profundes, veure-ho tot més clar.

- Avui hi ha qui parla d’estètica sense saber-ne definir exactament el què és. Què diu Kant de l’estètica? Ho has llegit tu? I Hegel? I tots els savis del segle XX i del XXI que hi entenen molt d’art? Segurament no ho hauràs llegit tu. Aquest diu quelcom que l’altre nega. I el que diu aquest és posat en dubte per tots els altres. Aqueta dialèctica, creu-me, és el que dóna sentit a molts dels aspectes de l’art contemporani.

Tot això ho anava dient una senyora que jo tenia al costat quan, després de descobrir un banc per seure i així poder descansar de les efervescències artístiques d’aquell indret, hi vaig aposentar estèticament el meu pompis.

- Has sentit parlar de l’estètica psicològica? I de l’estètica fenomenològica? I de l’estètica analítica? Això fa.

Continuava dient la senyora.

- Que totes les reflexions al voltant de l’art i concretament de l’estètica siguin certament complexes.

I la bona senyora proseguí dient:

- Hi ha qui parla de l’estètica analítica americana, i de cirurgia estètica i d’estètica evacuativa.

Ah! perdó, no ho vaig sentir bé, va dir: estètica avaluativa.

- A més, ens trobem amb un munt d’expressions com actitud estètica, teoria de l’estètica, estetització de l’existència, estètica de la percepció, de l’ apreciació, règim estètic, experiència estètica, a més de, experiència estètica correlativa, des-estetització, estètica dels temps del triomf de l’estètica. Em segueixes?

Li preguntava ella. I, amb orgull pompós, se li inflaven les galtes de tant saber sobre estètica. Jo ja estava completament perdut, però he de confessar que, per un moment, vaig creure que la senyora hi entenia molt.

 

La consciència de l’individu, en concomitància amb l’entorn artístic, obliga a fer reflexions sobre el coneixement que els experts en art manifesten sense cap tipus de clarividència i moltes vegades confusament. D’altra banda, l’art no és una ciència i no s’hi pot accedir per raonaments cognoscitius que permetin a l’individu reflexiu sortir del dubte que constantment se li pot presentar, sobretot quan la vacil·lació sobre una veritat relativa pren forma. L’art és avui una activitat versàtil, el coneixement del qual esdevé voluble per la heterogeneïtat de moltes de les seves formulacions.

El coneixement de l’anomenat art contemporani, doncs, es modela per moltes reflexions, estudis i lectures, entre d’altres, sobre totes i cadascuna de les manifestacions que el conformen. El propi artista, insegur del o dels camins a seguir, esdevé, moltes vegades, pastura de dubtes fins que, finalment, aconsegueix assolir una estabilitat conceptual en el trajecte artístic que ha decidit seguir i això en el pressupòsit que ho aconsegueixi. A partir d’aquest moment en el propi artista es conforma com una veritat absoluta l’estil, línea o concepte del trajecte artístic que ell mateix ha decidit seguir.

Sabem que qualsevol obra, artística o no, així com qualsevol objecte és susceptible de ser contemplat i apreciat des d’un punt de vista estètic. El que varia en aquestes apreciacions són simplement els punts de vista dels espectadors. I són aquests mateixos punts de vista els que determinen apreciacions que poden ser ben diferents unes de les altres. Fins i tot poden arribar a ser absolutament contràries.

La bona senyora es dirigia a un home que estava al seu costat. El senyor i jo fèiem un entrepà amb la senyora. Ella n’era el fuet. Al cap d’una estona, aquell senyor, corbata burgesa, li contestà, després de fer profundes reflexions:

- Avui l’art està en decadència!

Aquests dos, anomenem-los espectadors, parlaven i parlaven i jo, atònit, els escoltava.

- Veus com la simple destrucció d’un violí.

-Allí n’hi havia un d’esclafat sobre un tauler de fusta, sota vidre i amb un marc.

- Es presenta com a obra d’art!

Reprengué la senyora. I més enllà hi havia, submergits en una mena de resina, detritus que l’artista havia anat a caçar en una deixalleria.

- No creguis que l’art està en decadència.

Reprengué ella.

Jo vaig voler creure que era la que hi entenia molt d’art, tot i que no crec que fos un d’aquests savis que hi entenen tant i tant.

-La simple destrucció d’un objecte o l’acumulació de deixalles dins d’una caixa no es pot considerar mai obra d’art.

Li respongué el senyor. I continuà:

- M’has parlat d’estètica. Què hi trobes tu d’estètic aquí? L’estètica és una part de la filosofia que tracta de la bellesa.

La senyora, cabell tenyit i molt curt, li respongué novament:

- L’estètica cal acceptar-la en les seves múltiples apreciacions, definicions i interpretacions.

I l’home, movent el cap, li respongué:

- Però si l’estètica forma part de la filosofia com ho és la lògica, quin sentit lògic pot tenir tot això? La lògica és una part de la filosofia que estudia entre d’altres les lleis del raonament i aquí no hi ha absolutament res de lògica.

- Pensa que l’art d’avui, el que anomenem art contemporani, es basa en valors i conceptes que no es poden contemplar sota els mateixos paràmetres que ens serveixen per a valorar l’art d’altres segles.

Contestà la senyora.

- D’altra banda, sé que hi ha qui diu que caldria trobar un altre nom per a designar el concepte d’art contemporani, senzillament per la de-similitud amb qualsevol de les definicions que podem fer de l’art d’altres moments històrics. L’art, avui, no és una filosofia, no és una ciència, tampoc és una religió.

- No és res.

Interrompí el senyor.

- Calla i deixa’m parlar.

Replicà la bona dona.

- L’art contemporani.

Continuà ella.

- És una activitat de l’ésser humà que no existia abans.

El bon home que semblava tenir el cap sobre les espatlles, li contesta:

- Els entesos en art contemporani volen fer seguir les masses socials, perdó, volia dir una minoria social, amb reflexions il·lògiques que sota la mateixa absurditat i relativitat volen elevar a noves formes d’accions humanes.

- Amic meu.

Li contestà ella.

- El món no és estàtic i, ben al contrari, està en constant evolució i revolució i l’artista no pot quedat allunyat d’aquest món. És per això que el creador ha de ser un revolucionari.

El senyor, que estava al altre costat de la senyora per referència a mi, parlava fort i, així, jo el podia entendre sense haver de fer cap esforç auditiu. Evidentment, jo no me’ls mirava, feia com si estigués absent, no fos cas que trenquessin llur conversa.

- Això que tu i pocs altres anomeneu art contemporani és un fotre-se’n de Déu i de sa mare. T’ho explicaré.

Era el senyor qui parlava ara.

- Abans i ara, qualsevol persona que es dedicava o es dedica a una activitat humana ha de fer constantment esforços d’estudis i de preparació per a accedir a poder-la realitzar i tot això que veiem aquí no n’exigeix cap. Aquest, anomenat artista per vosaltres, no necessita fer cap tipus d’esforç per a accedir a una preparació professional que li permeti crear obres d’art i l’única cosa que fa és dedicar-se a fer ximpleries com aquestes.

La senyora que no era gaire maca, però que s’havia pintat de blau al voltant dels ulls, li respongué.

- Això que tu dius que no és art, també exigeix esforços per part del creador. La simple idea de trencar i destruir tot el que hi havia abans és suficient per a demostrar que per a accedir-hi cal un estat mental personal determinat, el qual permet d’accedir a noves formes de les accions humanes gràcies a un gran esforç.

I la senyora, molt animadeta ella, continuà.

- Tu saps ben bé que tot és relatiu, que no hi ha res d’absolut. Fins i tot la pròpia existència de l’ésser humà és relativa. A més, no hi ha res d’estàtic i el propi pensament està en constant evolució. Tu dius que l’art contemporani no és art, que tot això és un absurd. Perquè no acceptes que fins i tot l’absurd pot ser acceptat com art i així pot, també, assolir un sentit amb valors artístics? Fins i tot l’estètica de la qual t’he parlat abans és relativa. L’art, avui, destrueix principis establerts i ho fa de manera voluntària, conscient. Això que tu dius que només és patrimoni d’una minoria, amb la qual cosa hi estic totalment d’acord, un dia serà cultura de masses. La lògica de la il·lògica i la valoració de l’absurd elevats a obra d’art. I això és art per que han estat els propis artistes els que han fet evolucionar aquestes noves formes de l’esperit humà. Si penséssim en l’evolució de l’art del segle passat, segle XX, veuríem com tot ha anat evolucionant de forma continuada. Cada artista ha fet noves aportacions, han estat noves idees per a arribar a això que estem veient aquí. I, a més, això és art per que l’artista ho diu.

Jo, tot i fer un gran esforç de concentració per a poder seguir la conversa, ja em començava a perdre. També vaig pensar que jo podia ser un d’aquests artistes contemporanis pel simple fet de fer esforços per a comprendre tota aquella conversa. El que passa és que jo no creava res de nou, senzillament el que feia era voler entendre tot el que deien aquelles dues persones. En un moment determinat vaig pensar que de tantes reflexions, aquells dos es podien cansar, però llurs energies i la fe que posaven en la conversa eren molt grans i es sentien valents.

Van para uns segons de parlar i jo vaig aprofitar per mirar les cames de la senyora. Tot i que la tenia al costat, vaig veure, mirant de reüll, que tenia una carrera a la mitja, just a la part esquerra de la cuixa. Ho vaig poder veure ja que, al estar asseguda, la faldilla li pujava per damunt del genoll. Cuixes potents, vaig pensar.

De mica en mica, la senyora semblava exaltar-se. Era tanta la fe que tenia en què tot allò era molt bo que, al parlar, les galtes se li posaven vermelles.

- Sembla com si no haguessis sortir de l’ou.

Reprengué ella.

- Les estructures mentals, les llibertats d’esperit, la imaginació, entre molts altres valors, són elements que permeten crear noves formes de les accions humanes i l’art contemporani n’és una. Has de pensar que arribar a alliberar-se de les formes que tu anomenes art és una manifestació d’aquesta llibertat. I l’artista ha estat i és un avançat al seu temps.

Permeteu-me de confessar que, abans d’entrar a l’exposició, jo ja havia comprat el catàleg i amb les meves anques ben posades damunt una cadira de la terrassa del Pompidou i davant d’un cafè amb llet que m’havia servit una mulata d’allò més, me l’havia llegit. A París, tots ho sabeu, hi ha moltes noies de color. Vaig pensar que el que va escriure la presentació d’aquell catàleg en sabia molt. Vaig comprar el catàleg per que volia saber jo també, està clar. Em sentia com un mussol amb els ulls ben oberts i la ment ben desperta per a entendre el que deia el catàleg. Cal que us manifesti que n’hi havia dos de catàlegs. Un de molt gruixut amb totes les reproduccions de les, diguem-ne, obres d’art exposades allí. Jo vaig comprar el més econòmic i això no pel preu que sí que era car l’altre, sinó per que vaig pensar que per començar a entendre-hi ja em serviria, no fos cas que amb l’altre em perdés.

A més, al entrar a veure l’exposició, vaig llegir els escrits que hi havia per les parets al costat de les obres. Aquells escrits, sempre manipuladors, explicaven com obres d’aquell artista estaven fetes amb deixalles que ell havia anat a recollir per diferents indrets; ampolles, plàstics de tota mena, papers bruts, llaunes, trossos de roba i molts altres objectes es trobaven dins de caixes de fusta o de plexiglas. Jo volia començar a entendre-hi, però segons havia sentit a dir, l’art contemporani no s’ha d’entendre.

Independentment de les característiques particulars de cada moment històric, la imatge plàstica ha estat al llarg de molts segles sotmesa a l'imperatiu de la descripció i de la narració visuals. Moltes vegades la pròpia narrativa ha esdevingut el significat de l'obra i ha evidenciat la realitat subjectiva del moment. Fins i tot, des d'una òptica contemporània, es pot considerar que la societat ha estat històricament repressiva amb l'art, exigint-li constantment, narració i descripció.

La possibilitat de l'existència d'un art sense narrativa ha permés a certs moments del segle XX d'idear discursos plàstics relativament lliures respecte d'una imatge descriptiva. Això ha generat un gran nombre de doctrines estètiques sobre les quals alguns artistes han pogut fonamentar l'obra. Aquest fet ha provocat que molts creadors s'hagin afanyat a destruir la representació de l'objecte i ha originat una dialèctica de la imatge a cavall entre la narració visual i certs valors plàstics independents de la pròpia narrativa. És així que per a molts artistes, la narració és pura i simple anècdota que cal destruir. Per a d'altres, en canvi, són valors que prenen un fort protagonisme dins de l'obra.

El batibull de moviments artístics que han anat prenen cos aquesta darrera centúria permet pensar que l'artista està embrancat en una cursa frenètica a la recerca de veritats absolutes. Fins i tot, certes actituds creatives tenen tendència a evitar la producció artística amb simples finalitats estètiques. La modernitat, o millor, la contemporaneïtat, esdevé així una decisió, una actitud del propi individu.

D'altra banda hi ha una forta predisposició a conceptualitzar, a teoritzar qualsevol principi que pot alhora ser traduït en simple acció plàstica. Cada artista té una clara tendència a definir el seu propi treball dins d'uns paràmetres concrets i a delimitar el seu món per assolir un estatus personal i distint de qualsevol altre del seu entorn.

Admetent obertament la pluralitat de principis i en la globalitat del pensament, l’art assoleix avui la capacitat d’eixamplar, orientar i alhora desenvolupar la consciencia de l’individu.

Amb les meves cavil·lacions vaig tenir por per un moment de perdre’m la suite de la conversa i vaig tornar a afilar l’orella.

Ara era el senyor qui parlava.

- Tu creus que aquest conjunt de dents postisses dins d’aquella caixa es pot considerar art?

La senyora, una mica mosca, li contestà,

- Però no t’he dit que no pots valorar aquestes obres de la mateixa manera que ho faries amb qualsevol obra no contemporània?

No m’agradaria veure aquella senyora a casa meva cuinant. Bé no crec que aquella senyora cuinés gaire. Quin caràcter! vaig pensar, doncs el to de les seves paraules començaven a punxar com agulles de cap. A mi sí que m’agrada cuinar, vaig rumiar.

- Són conceptes nous, formes de fer, accions que es poden considerar absurdes, però que aquesta absurditat és, en si mateixa, obra d’art.

El senyor es va gratar el coll. Semblava que li picava alguna cosa.

- I així, què s’ha de valorar?

Li preguntà ell.

- No s’ha de valorar res!

Replicà una mica enfada la senyora.

Va parar de parlar una estona, però les seves ànsies de fer-li saber què era tot allò, l’obligà a continuar.

- Mira, les formes i conceptes en què es basa aquesta nova forma d’acció són completament relatives i no es poden valorar amb la teva lògica. Sembla com si per a tu no hi hagués res més que la lògica. Has de saber que l’artista és un avançat del seu temps.

La senyora va mirar enlaira i va esbufegar.

El senyor, tot i que no tant com la senyora, començava també a estar mosca.

- Mira’m i escolta’m!

Reprengué ella.

- A tu t’agrada la pintura d’en Monet, aquella exposició que varem veure abans d’ahir en el Grand Palais. Doncs bé, ara fa més de cent anys, la gent com tu deien d’aquella pintura exactament el que tu dius ara d’aquest artista. Et posaré un exemple. Aleshores es deia que les dones embarassades no anessin a veure les exposicions dels artistes impressionistes per que perdrien el fill. Això ho deien per que les consideraven esgarrifoses. Em creus o no?

Li digué la senyora amb to un xic rabiós.

Per un moment vaig tenir por que la senyora li fotés una gleva. L’home no compartia les idees d’aquella bona dóna. Això sembla que és el que passa sempre amb aquelles persones que no accedeixen a acceptar el que s’anomena art contemporani.

Un intent més per a imposar el seu criteri el portà, segons em va semblar, a manifestar-se sobre una sèrie d’objectes a mig cremar. Segons textos explicatius que hi havia a les parets, l’artista cremava objectes i, abans de consumir-se totalment, els apagava. La combustió de l’objecte formava part de l’acció de destrucció, una de les sèries d’obres exposades.

L’home amb un cert toc d’ironia:

- No deu de ser un gran artista, ja que no acaba la feina. Deixa els objectes a mig cremar.

La senyora, veient el to irònic, va moure el cap en sentit despectiu i no li va contestar.

Si analitzem la història de l’art, veurem que en tot moment històric, des del moment en què una nova forma d’expressió ha anat apareixent, fins que aquesta s’ha considerat consolidada, hi ha hagut un temps, més o menys llarg, en què els creadors s’han mogut a les palpentes. També cal dir que al llarg de molts moments històrics el creador no ha estat considerat com a tal. És a dir, no se li ha atorgat el qualificatiu d’inspirat o, fins i tot, de diví. Avui, després de més d’un segle d’innovacions i canvis constants a un ritme vertiginós en els propis conceptes artístics i noves aportacions, tant plàstiques com, sobretot, conceptuals, l’art sembla que no necessita complir amb una finalitat social, religiosa o altre. Aquest ha estat l’alliberament més important que ha assolit l’art des del moment en què va prendre el nom d’art modern.

D’altra banda, avui no podem veure quin serà el camí que seguirà l’art contemporani i, encara menys, el resultat final de totes aquestes accions. Si pensem en tots i cadascun dels moviments artístics que s’han produït al llarg del segle XX, veurem que han hagut de passar uns anys fins que teoritzadors, crítics, galeristes, comissaris, directors de museus i artistes -els hem deixat els últims- hagin pogut marcar el itinerari de les pròpies teories i, alhora, aconseguir que l’espectador, mitjançant un procés de formació i sensibilització, valorés les noves propostes plàstiques o simplement conceptuals.

Cal tenir en compte que tota valoració serà sempre relativa, doncs els moviments artístics del segle passat que ja formen part de la història ho han assolit per raons conjunturals.

Un exemple el podem tenir si pensem per un moment, pura ficció, que qualsevol dels artistes del passat que avui són considerats com punts de referència de llurs temps, aixequessin el cap. Posem un exemple concret. Creieu que un Delacroix que en el seu temps va trencar normes, entendria quelcom de l’art d’avui? Amb aquest exemple voldria mostrar la relativitat d’aquest l’art. Tot és vàlid, si volem que ho sigui. I per a fer-ho vàlid, cal que el simple espectador assumeixi la valoració, sempre, torno a dir, relativa, de qualsevol nova proposta.

De mica en mica, influenciat per aquella conversa, jo em començava a envalentir i, la meva ment, de tant reflexionar, va començar a pensar que l’art era un absurd. Bé, però l’absurd també pot ser art, ha dit la senyora. L’estètica de l’absurd o l’absurd de l’estètica. Jo, que sóc un home valent, vaig voler anar més lluny i em vaig dir: d’art n’hi a sempre. Si existeix, ja és art i si no existís, la seva no existència seria també art. Si acceptem que l’absurditat prengui un sentit, deixarà de ser absurd i per tant deixarà de ser art. Doncs no, ja que el fet de deixar de ser pot ser per si mateix art.

Jo, com veieu, influenciat per les profundes reflexions de la senyora, em començava a embalar. Seguia en la línea. M’hi trobava bé. La bellesa no és art, ja que si fos art no seria bellesa. O és bellesa o és art. Doncs no, sigui art o bellesa o bellesa o art, sempre és art. L’art és tot i tot és art. Si l’art exigeix un ofici és art i sinó, també és art. Per això, l’art és sempre art. Tot allò que és lògic o il·lògic és art, ja que pel fet de ser lògic és art i pel fet de ser il·lògic també és art, tot allò que és absurd també és art, ja que pel fet de ser absurd també és art. Crear és art i deixar de crear també és art. Si jo dic que és art, és art. La senyora havia dit que art és allò que l’artista diu que és art. I si jo em sento artista i dic això es art, no ho dubteu: és art. El parlar pot ser art i el callar també. Art és allò que jo anomeno art, ja que jo, ara, també sóc artista. Com veieu, jo ja em trobava en l’orbita de la senyora. Fins i tot jo anava més lluny. Es podria considerar que aquella senyora era una aprenenta meva.

Van ser uns segons en què vaig perdre l’oremus del que aquells dos deien, però, tot d’una, vaig veure que havien canviat el tema de la conversa. Ara parlaven de les tramoies de l’èxit. Per què aquell artista estava allí i per què no un altre? Per què hi ha interessos comercials que determinen que aquest o bé aquell sigui el nou far de l’art d’avui? Que si els col·leccionistes, que si els galeristes, que si les institucions, etc. etc. Això, vaig pensar, ja no m’interessa tant. A més, jo ja em trobava en l’orbita i no necessitava cap impuls més per a fer tot sol el meu camí.

Aquell artista practicava la performance. Quina meravella! En un vídeo es veia com, amb una destral i grans martells, destruïa un espai moblat. Havia estat una performance feta en una galeria d’un indret qualsevol del món. No em pregunteu a on. Allí es veia com s’esmicolava tot. Quina meravella! El vandalisme elevat al màxim nivell de la creació artística contemporània. Jo també podria ser artista vaig pensar i per que no millor que aquell? Avui no, per que estic cansat de tant cavil·lar, però demà destruiré el món i així seré el més gran artista de tota la història de la humanitat. Déu creà i jo destrueixo. L’estètica de la destrucció del món. Quina meravella! Aquell artista podria ser considerat com el meu antecessor, el meu gran mestre i jo el volia superar. Tots els artistes han tingut sempre pares i avis artistes i no em refereixo a pares i avis biològics, sinó aquells que amb el seu art els han influenciat.

I tot d’una, sense defallir un sol moment, continuo amb les meves cavil·lacions: però si l’art necessita de l’espectador per a ser art i jo destrueixo el món no quedarà ningú per a ser espectador. Resposta. A partir d’ara, l’art pot ser art sense espectador i això per que ho dic jo. El meu art serà sublim. No hi haurà museus, ni galeries, ni artistes, ni espectadors, ni obres creades. Tot serà destruït! Quina meravella! Quin gran artista! I Déu, Déu hi serà? Tampoc, per que també el destruiré. Amb la destrucció de Déu alliberaré l’ésser humà. L’alliberaré també per que l’hauré destruït a ell. I jo? Jo també em destruiré. No quedarà res. Res de res. Quina meravella!

I vosaltres hi sereu? Ves! Quina pregunta!

Sóc genial !    No?

Jordi Rodríguez-Amat

23 d'octubre del 2010