Aquest escrit va ser provocat
per la visita a lexposició titulada ARMAN en el Centre Georges Ponpidou a Paris, un
dia del mes doctubre del 2010.
El meu propòsit no ha estat
altre que traduir per escrit les reflexions que, com a visitant de lexposició, vaig
fer al llarg de tres o quatre hores.
He volgut conjugar la ficció
amb lassaig, doncs els personatges que prenen vida en el relat són pura i simple
ficció.
He presentat una part del text
en forma de diàleg a fi i efecte de crear la ficció. Laltre part són reflexions
que es presenten en forma dassaig.
Les notes en forma
desborrany que em varen servir per a redactar lescrit foren preses en la
mateixa exposició. Posteriorment se li va donar la forma, tant la que es presenta com
assaig com la que ho fa en forma de diàleg
No voldria que aquestes
reflexions es prenguessin com una actitud personal respecte de lart contemporani.
Doncs el meu propòsit no ha estat de fer-ne una defensa i, encara menys, una crítica, ja
que leclecticisme del meu pensament sobre art contemporani, tant com actor creador,
dins del qual mhi considero, o com actor espectador, em permet dacceptar
obertament qualsevol proposta sobre lart davui.
On són els grans savis de lart ?Reflexions sobre lart davuiAssaig- FiccióJordi RODRÍGUEZ-AMATA la cua del Centre Georges Pompidou a París el primer diumenge doctubre del 2010, 11 del matí. Exposició: Arman. - Qui és aquest?Sento dir a uns de la cua, just darrera meu, fent referència a un cartell: Arman.En el Pompidou sempre hi ha cua. A Paris, a tots els museus, a totes les exposicions, sempre hi ha cues. Avui el Musée National dArt Modern és gratuït, aquesta exposició no. Per què hi ha tanta gent sinó és gratuït? Sigui gratuït o no, sempre hi ha gent aquí. La gent té ànsies de saber, vol conèixer. Creuen que sabent seran millors, més feliços. Corren cap allà on creuen que trobaran quelcom que els ajudarà a saber més. Volen saber tant com aquells savis que hi entenen molt dart. Jo també sóc aquí per que vull saber. Però què es pot saber dart? Quina pregunta, no?Només les grans patums accedeixen a exposar en aquest centre, aquelles que els supersavis de lart presenten com els fars que il·luminen lanomenada estètica contemporània o, encara millor, la conceptualitat artística contemporània.Un cop dins lexposició, després de, evidentment, haver pagat la meva entrada, veig que hi ha espectadors de tota mena. Hi ha el que sho mira tot, un xic atònit, com si estigués descobrint quelcom duna altra galàxia. Hi ha també el que va sobrat i pensa que ja ho sap tot. També hi ha el neòfit que diu que no hi entén res. Jo també hi sóc. Hi ha també aquell que té una idea fixa de lart, sense ser-ne un savi, tot i que ell sho cregui, i manifesta que allò no és art.Tot duna sento dir a una noia jove molt i molt maca:- és art això?És una pregunta pròpia dels incrèduls, diria un supersavi.- Però, que no veus que ho presenten com una exposició dart?Li respon un jove que sembla molt enamorat della.Jo circulo, a dreta i a esquerra. Títol de lobra? Clar, tot i que es veu perfectament, lartista titulava les seves obres, no fos que algú no ho veiés. Colère de Mandoline (una mandolina esclafada i destruïda), Poubelle des Halles (tota mena de deixalles dins duna caixa de vidre) , Tuez-les tous, Dieu reconnaîtra les siens (una trentena de polvoritzadors antics de matar mosques). Accumulation de machines à écrire dans une boîte en bois (torno a pensar que no sé per que hi posa el títol si ja es veu) Butterfly Variations (un violí tallat i enganxat en forma de papallona sobre un tauler de fusta). Em va agradar aquesta. Le Fauteuil dUlysse (un silló a mig cremar).
Una mica cansat de llegir tants títols.... renoi! quines cames tan maques! Sí, és una noia no tan jove, però que avui vol lluir el seu cos. Entre vint i vint-i-cinc anys. Perfecte! Sap moures, té estil, sabates de mig taló, faldilleta curta, un pam i mig per damunt del genoll. Dubto entre mirar la noia o les obres exposades. Aquí la ment no pot quedar passiva i em pregunto, què passaria si aquesta mateixa exposició és presentés en un altre indret sense el, diguem-ne, glamour del Pompidou i sota un nom dartista desconegut? Quines reaccions tindrien cadascuna de les tipologies daquests espectadors. El que sho mira atònit com si estigués descobrint quelcom duna altra galàxia, com jo, segurament no hi hagués anat. El que va sobrat, tampoc hi hagués anat. Què hauria de fer ell en un espai sense prestigi? I el savi que diu que hi entén molt? Aquest només hagués entrat a veure lexposició si casualment hagués passat per allí i tingués temps per a una banalitat com aquella. Aquest seria lúnic que diria el mateix: això és art.El meu desig dentendre-ho bé em va obligar, un cop fet el recorregut de tota lexposició, de tornar enrera per a començar de nou i, així, amb la repetició de la jugada, pausadament i intentant fer reflexions profundes, veure-ho tot més clar.- Avui hi ha qui parla destètica sense saber-ne definir exactament el què és. Què diu Kant de lestètica? Ho has llegit tu? I Hegel? I tots els savis del segle XX i del XXI que hi entenen molt dart? Segurament no ho hauràs llegit tu. Aquest diu quelcom que laltre nega. I el que diu aquest és posat en dubte per tots els altres. Aqueta dialèctica, creu-me, és el que dóna sentit a molts dels aspectes de lart contemporani.Tot això ho anava dient una senyora que jo tenia al costat quan, després de descobrir un banc per seure i així poder descansar de les efervescències artístiques daquell indret, hi vaig aposentar estèticament el meu pompis.- Has sentit parlar de lestètica psicològica? I de lestètica fenomenològica? I de lestètica analítica? Això fa.Continuava dient la senyora.- Que totes les reflexions al voltant de lart i concretament de lestètica siguin certament complexes.I la bona senyora proseguí dient:- Hi ha qui parla de lestètica analítica americana, i de cirurgia estètica i destètica evacuativa.Ah! perdó, no ho vaig sentir bé, va dir: estètica avaluativa.- A més, ens trobem amb un munt dexpressions com actitud estètica, teoria de lestètica, estetització de lexistència, estètica de la percepció, de lapreciació, règim estètic, experiència estètica, a més de, experiència estètica correlativa, des-estetització, estètica dels temps del triomf de lestètica. Em segueixes?Li preguntava ella. I, amb orgull pompós, se li inflaven les galtes de tant saber sobre estètica. Jo ja estava completament perdut, però he de confessar que, per un moment, vaig creure que la senyora hi entenia molt.
La bona senyora es dirigia a un home que estava al seu costat. El senyor i jo fèiem un entrepà amb la senyora. Ella nera el fuet. Al cap duna estona, aquell senyor, corbata burgesa, li contestà, després de fer profundes reflexions:- Avui lart està en decadència!Aquests dos, anomenem-los espectadors, parlaven i parlaven i jo, atònit, els escoltava.- Veus com la simple destrucció dun violí.-Allí nhi havia un desclafat sobre un tauler de fusta, sota vidre i amb un marc.- Es presenta com a obra dart!Reprengué la senyora. I més enllà hi havia, submergits en una mena de resina, detritus que lartista havia anat a caçar en una deixalleria.- No creguis que lart està en decadència.Reprengué ella.Jo vaig voler creure que era la que hi entenia molt dart, tot i que no crec que fos un daquests savis que hi entenen tant i tant.-La simple destrucció dun objecte o lacumulació de deixalles dins duna caixa no es pot considerar mai obra dart.Li respongué el senyor. I continuà:- Mhas parlat destètica. Què hi trobes tu destètic aquí? Lestètica és una part de la filosofia que tracta de la bellesa.La senyora, cabell tenyit i molt curt, li respongué novament:- Lestètica cal acceptar-la en les seves múltiples apreciacions, definicions i interpretacions.I lhome, movent el cap, li respongué:- Però si lestètica forma part de la filosofia com ho és la lògica, quin sentit lògic pot tenir tot això? La lògica és una part de la filosofia que estudia entre daltres les lleis del raonament i aquí no hi ha absolutament res de lògica.- Pensa que lart davui, el que anomenem art contemporani, es basa en valors i conceptes que no es poden contemplar sota els mateixos paràmetres que ens serveixen per a valorar lart daltres segles.Contestà la senyora.- Daltra banda, sé que hi ha qui diu que caldria trobar un altre nom per a designar el concepte dart contemporani, senzillament per la de-similitud amb qualsevol de les definicions que podem fer de lart daltres moments històrics. Lart, avui, no és una filosofia, no és una ciència, tampoc és una religió.- No és res.Interrompí el senyor.- Calla i deixam parlar.Replicà la bona dona.- Lart contemporani.Continuà ella.- És una activitat de lésser humà que no existia abans.El bon home que semblava tenir el cap sobre les espatlles, li contesta:- Els entesos en art contemporani volen fer seguir les masses socials, perdó, volia dir una minoria social, amb reflexions il·lògiques que sota la mateixa absurditat i relativitat volen elevar a noves formes daccions humanes.- Amic meu.Li contestà ella.- El món no és estàtic i, ben al contrari, està en constant evolució i revolució i lartista no pot quedat allunyat daquest món. És per això que el creador ha de ser un revolucionari.El senyor, que estava al altre costat de la senyora per referència a mi, parlava fort i, així, jo el podia entendre sense haver de fer cap esforç auditiu. Evidentment, jo no mels mirava, feia com si estigués absent, no fos cas que trenquessin llur conversa.- Això que tu i pocs altres anomeneu art contemporani és un fotre-sen de Déu i de sa mare. Tho explicaré.Era el senyor qui parlava ara.- Abans i ara, qualsevol persona que es dedicava o es dedica a una activitat humana ha de fer constantment esforços destudis i de preparació per a accedir a poder-la realitzar i tot això que veiem aquí no nexigeix cap. Aquest, anomenat artista per vosaltres, no necessita fer cap tipus desforç per a accedir a una preparació professional que li permeti crear obres dart i lúnica cosa que fa és dedicar-se a fer ximpleries com aquestes.La senyora que no era gaire maca, però que shavia pintat de blau al voltant dels ulls, li respongué.- Això que tu dius que no és art, també exigeix esforços per part del creador. La simple idea de trencar i destruir tot el que hi havia abans és suficient per a demostrar que per a accedir-hi cal un estat mental personal determinat, el qual permet daccedir a noves formes de les accions humanes gràcies a un gran esforç.I la senyora, molt animadeta ella, continuà.- Tu saps ben bé que tot és relatiu, que no hi ha res dabsolut. Fins i tot la pròpia existència de lésser humà és relativa. A més, no hi ha res destàtic i el propi pensament està en constant evolució. Tu dius que lart contemporani no és art, que tot això és un absurd. Perquè no acceptes que fins i tot labsurd pot ser acceptat com art i així pot, també, assolir un sentit amb valors artístics? Fins i tot lestètica de la qual the parlat abans és relativa. Lart, avui, destrueix principis establerts i ho fa de manera voluntària, conscient. Això que tu dius que només és patrimoni duna minoria, amb la qual cosa hi estic totalment dacord, un dia serà cultura de masses. La lògica de la il·lògica i la valoració de labsurd elevats a obra dart. I això és art per que han estat els propis artistes els que han fet evolucionar aquestes noves formes de lesperit humà. Si penséssim en levolució de lart del segle passat, segle XX, veuríem com tot ha anat evolucionant de forma continuada. Cada artista ha fet noves aportacions, han estat noves idees per a arribar a això que estem veient aquí. I, a més, això és art per que lartista ho diu.Jo, tot i fer un gran esforç de concentració per a poder seguir la conversa, ja em començava a perdre. També vaig pensar que jo podia ser un daquests artistes contemporanis pel simple fet de fer esforços per a comprendre tota aquella conversa. El que passa és que jo no creava res de nou, senzillament el que feia era voler entendre tot el que deien aquelles dues persones. En un moment determinat vaig pensar que de tantes reflexions, aquells dos es podien cansar, però llurs energies i la fe que posaven en la conversa eren molt grans i es sentien valents.Van para uns segons de parlar i jo vaig aprofitar per mirar les cames de la senyora. Tot i que la tenia al costat, vaig veure, mirant de reüll, que tenia una carrera a la mitja, just a la part esquerra de la cuixa. Ho vaig poder veure ja que, al estar asseguda, la faldilla li pujava per damunt del genoll. Cuixes potents, vaig pensar.De mica en mica, la senyora semblava exaltar-se. Era tanta la fe que tenia en què tot allò era molt bo que, al parlar, les galtes se li posaven vermelles.- Sembla com si no haguessis sortir de lou.Reprengué ella.- Les estructures mentals, les llibertats desperit, la imaginació, entre molts altres valors, són elements que permeten crear noves formes de les accions humanes i lart contemporani nés una. Has de pensar que arribar a alliberar-se de les formes que tu anomenes art és una manifestació daquesta llibertat. I lartista ha estat i és un avançat al seu temps.Permeteu-me de confessar que, abans dentrar a lexposició, jo ja havia comprat el catàleg i amb les meves anques ben posades damunt una cadira de la terrassa del Pompidou i davant dun cafè amb llet que mhavia servit una mulata dallò més, me lhavia llegit. A París, tots ho sabeu, hi ha moltes noies de color. Vaig pensar que el que va escriure la presentació daquell catàleg en sabia molt. Vaig comprar el catàleg per que volia saber jo també, està clar. Em sentia com un mussol amb els ulls ben oberts i la ment ben desperta per a entendre el que deia el catàleg. Cal que us manifesti que nhi havia dos de catàlegs. Un de molt gruixut amb totes les reproduccions de les, diguem-ne, obres dart exposades allí. Jo vaig comprar el més econòmic i això no pel preu que sí que era car laltre, sinó per que vaig pensar que per començar a entendre-hi ja em serviria, no fos cas que amb laltre em perdés.A més, al entrar a veure lexposició, vaig llegir els escrits que hi havia per les parets al costat de les obres. Aquells escrits, sempre manipuladors, explicaven com obres daquell artista estaven fetes amb deixalles que ell havia anat a recollir per diferents indrets; ampolles, plàstics de tota mena, papers bruts, llaunes, trossos de roba i molts altres objectes es trobaven dins de caixes de fusta o de plexiglas. Jo volia començar a entendre-hi, però segons havia sentit a dir, lart contemporani no sha dentendre.
Amb les meves cavil·lacions vaig tenir por per un moment de perdrem la suite de la conversa i vaig tornar a afilar lorella.Ara era el senyor qui parlava.- Tu creus que aquest conjunt de dents postisses dins daquella caixa es pot considerar art?La senyora, una mica mosca, li contestà,- Però no the dit que no pots valorar aquestes obres de la mateixa manera que ho faries amb qualsevol obra no contemporània?No magradaria veure aquella senyora a casa meva cuinant. Bé no crec que aquella senyora cuinés gaire. Quin caràcter! vaig pensar, doncs el to de les seves paraules començaven a punxar com agulles de cap. A mi sí que magrada cuinar, vaig rumiar.- Són conceptes nous, formes de fer, accions que es poden considerar absurdes, però que aquesta absurditat és, en si mateixa, obra dart.El senyor es va gratar el coll. Semblava que li picava alguna cosa.- I així, què sha de valorar?Li preguntà ell.- No sha de valorar res!Replicà una mica enfada la senyora.Va parar de parlar una estona, però les seves ànsies de fer-li saber què era tot allò, lobligà a continuar.- Mira, les formes i conceptes en què es basa aquesta nova forma dacció són completament relatives i no es poden valorar amb la teva lògica. Sembla com si per a tu no hi hagués res més que la lògica. Has de saber que lartista és un avançat del seu temps.La senyora va mirar enlaira i va esbufegar.El senyor, tot i que no tant com la senyora, començava també a estar mosca.- Miram i escoltam!Reprengué ella.- A tu tagrada la pintura den Monet, aquella exposició que varem veure abans dahir en el Grand Palais. Doncs bé, ara fa més de cent anys, la gent com tu deien daquella pintura exactament el que tu dius ara daquest artista. Et posaré un exemple. Aleshores es deia que les dones embarassades no anessin a veure les exposicions dels artistes impressionistes per que perdrien el fill. Això ho deien per que les consideraven esgarrifoses. Em creus o no?Li digué la senyora amb to un xic rabiós.Per un moment vaig tenir por que la senyora li fotés una gleva. Lhome no compartia les idees daquella bona dóna. Això sembla que és el que passa sempre amb aquelles persones que no accedeixen a acceptar el que sanomena art contemporani.Un intent més per a imposar el seu criteri el portà, segons em va semblar, a manifestar-se sobre una sèrie dobjectes a mig cremar. Segons textos explicatius que hi havia a les parets, lartista cremava objectes i, abans de consumir-se totalment, els apagava. La combustió de lobjecte formava part de lacció de destrucció, una de les sèries dobres exposades.Lhome amb un cert toc dironia:- No deu de ser un gran artista, ja que no acaba la feina. Deixa els objectes a mig cremar.La senyora, veient el to irònic, va moure el cap en sentit despectiu i no li va contestar.
De mica en mica, influenciat per aquella conversa, jo em començava a envalentir i, la meva ment, de tant reflexionar, va començar a pensar que lart era un absurd. Bé, però labsurd també pot ser art, ha dit la senyora. Lestètica de labsurd o labsurd de lestètica. Jo, que sóc un home valent, vaig voler anar més lluny i em vaig dir: dart nhi a sempre. Si existeix, ja és art i si no existís, la seva no existència seria també art. Si acceptem que labsurditat prengui un sentit, deixarà de ser absurd i per tant deixarà de ser art. Doncs no, ja que el fet de deixar de ser pot ser per si mateix art.Jo, com veieu, influenciat per les profundes reflexions de la senyora, em començava a embalar. Seguia en la línea. Mhi trobava bé. La bellesa no és art, ja que si fos art no seria bellesa. O és bellesa o és art. Doncs no, sigui art o bellesa o bellesa o art, sempre és art. Lart és tot i tot és art. Si lart exigeix un ofici és art i sinó, també és art. Per això, lart és sempre art. Tot allò que és lògic o il·lògic és art, ja que pel fet de ser lògic és art i pel fet de ser il·lògic també és art, tot allò que és absurd també és art, ja que pel fet de ser absurd també és art. Crear és art i deixar de crear també és art. Si jo dic que és art, és art. La senyora havia dit que art és allò que lartista diu que és art. I si jo em sento artista i dic això es art, no ho dubteu: és art. El parlar pot ser art i el callar també. Art és allò que jo anomeno art, ja que jo, ara, també sóc artista. Com veieu, jo ja em trobava en lorbita de la senyora. Fins i tot jo anava més lluny. Es podria considerar que aquella senyora era una aprenenta meva.Van ser uns segons en què vaig perdre loremus del que aquells dos deien, però, tot duna, vaig veure que havien canviat el tema de la conversa. Ara parlaven de les tramoies de lèxit. Per què aquell artista estava allí i per què no un altre? Per què hi ha interessos comercials que determinen que aquest o bé aquell sigui el nou far de lart davui? Que si els col·leccionistes, que si els galeristes, que si les institucions, etc. etc. Això, vaig pensar, ja no minteressa tant. A més, jo ja em trobava en lorbita i no necessitava cap impuls més per a fer tot sol el meu camí.Aquell artista practicava la performance. Quina meravella! En un vídeo es veia com, amb una destral i grans martells, destruïa un espai moblat. Havia estat una performance feta en una galeria dun indret qualsevol del món. No em pregunteu a on. Allí es veia com sesmicolava tot. Quina meravella! El vandalisme elevat al màxim nivell de la creació artística contemporània. Jo també podria ser artista vaig pensar i per que no millor que aquell? Avui no, per que estic cansat de tant cavil·lar, però demà destruiré el món i així seré el més gran artista de tota la història de la humanitat. Déu creà i jo destrueixo. Lestètica de la destrucció del món. Quina meravella! Aquell artista podria ser considerat com el meu antecessor, el meu gran mestre i jo el volia superar. Tots els artistes han tingut sempre pares i avis artistes i no em refereixo a pares i avis biològics, sinó aquells que amb el seu art els han influenciat.I tot duna, sense defallir un sol moment, continuo amb les meves cavil·lacions: però si lart necessita de lespectador per a ser art i jo destrueixo el món no quedarà ningú per a ser espectador. Resposta. A partir dara, lart pot ser art sense espectador i això per que ho dic jo. El meu art serà sublim. No hi haurà museus, ni galeries, ni artistes, ni espectadors, ni obres creades. Tot serà destruït! Quina meravella! Quin gran artista! I Déu, Déu hi serà? Tampoc, per que també el destruiré. Amb la destrucció de Déu alliberaré lésser humà. Lalliberaré també per que lhauré destruït a ell. I jo? Jo també em destruiré. No quedarà res. Res de res. Quina meravella!I vosaltres hi sereu? Ves! Quina pregunta!Sóc genial ! No? |
Jordi Rodríguez-Amat 23 d'octubre del 2010 |