La paraula poètica, generada sota els efectes d’un estat sensitiu, inflama l’esperit, fa visible allò invisible, s’apodera de l’ideal i expressa la realitat interior a l’individu per a esperonar els estat anímics de l’oient.

Aquesta poesia és un crit d’amor i d’angoixa a la recerca de la pau eterna.

Vers mon eterna solitud

L’esperit encongit, d’angoixa ple,

Allunyat de la pau volguda,

Caminant per indrets de foscor,

De joia i de deliri,

M’apropo a mon eterna solitud.

Perpetua foscor, foscor primera,

Lliure d’amor, lliure de vida,

Errant i anhelant la comprensió,

Solcant nits de buida lluna,

M’apropo a mon eterna solitud.

Mentre patint, alço crits d’amor,

Vers indrets de maleïda buidor,

Esgarrapant nits d’estels feixucs,

Mormolo llavis de terra erma,

M’apropo a mon eterna solitud.

Ensopit per l’angoixa,

Recolzada per esperits malèfics,

Empenyent l’ànima,

Presumint el propi ofec,

M’apropo a mon eterna solitud.

Solcat pel desig de pactar,

Ausculto el meu pit,

Temptant Faust i Satan,

I amb crits d’angoixa plena,

M’apropo a mon eterna solitud.

21 de desembre del 2016

8 d'agost del 2019

A Centre d'Art Contemporani Rodríguez-Amat