I

S’ha descolorit el fil i,

com un gos perdut i famèlic,

arrossego l’ànima despullada pel laberint,

cercant una sortida que no trobo

i sabent que Déu, sense ser,

es presenta com una falç penjant d’un fil negre al cim del meu cap.

Tinc fam d’amor, set de vida.

Em vull complaure, però no en sé

i només em queden forces per a creure en una existència de llibertats, sense ser lliure.

Allunyat de Déu, l’angoixa m’ofega el pit

i el meu pas s’enterboleix en un horitzó de dubtes.

II

Vaig pujar al cim de la muntanya i vaig mirar el món.

Estava farcit d’hipòcrites, borratxos i artistes.

A cops, el cel s’ennuvolava i, com llangardaixos ferits,

empresaris i polítics s’amagaven.

Els meus ulls s’humitejaven.

Aleshores, tot era confús.

A cops, el sol apareixia a l’horitzó i m’enlluernava; no veia res,

però si tancava els ulls, un munt d’imatges ferotges revolaven dins la meva ment.

Era llavors quan jo cercava la pau i la blancor del món.

III

Vaig pujar al cim d’un cavall salvatge,

desbocat, blanc tacat, pota ferida.

A la faixa portava una gumia d’acer sense embolcallar.

El mestre m’havia anunciat la fi del món i jo la desitjava,

però, cec d’angoixa, no la vaig saber inventar.

Humiliat i deprimit, vaig cercar per indrets de lluentor insípida un univers derrotat.

Per tot vaig trobar sortillers, escorpins, malabaristes, reis i prostitutes.