VAIG NÉIXER A ALEMANYA

 

 

© Copyright Jordi Rodrígez-Amat

Aquest text ha estat registrat en el Registre de la Propietat Intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

Vaig néixer a Alemanya, el 1937 o el 1938. La veritat és que no ho sé ben bé. Vaig néixer en una ciutat situada al costat del riu Oder i a menys de cent quilòmetres de Berlín. La mare, una dona sense cap tipus de cultura, havia de fer tota mena de treballs per a poder tirar endavant. N’hi havia un però que practicava amb sobrada freqüència. Dos fills sense pare, jo i la meva germana, vàrem créixer desnodrits, constantment afamats, amb aspecte famèlic..

 

Amb quatre o cinc anys vaig començar a tenir consciència de la situació de tot el que ens envoltava. Una casa bruta, mal condicionada i sense cap mena d’instal·lacions sanitàries, situada en una barriada sòrdida, ens servia d’aixopluc a tots tres. La porta d’entrada donava directament en un espai que servia per a tot. Un simple forat en el terra en un racó servia per a la defecació. Calia anar a la font, situada a uns cinquanta metres, per anar a buscar aigua. A la paret oposada a l’entrada s’obria una porta que donava a un sol dormitori el qual servia per a tots tres quan la mare no rebia algun home per anar al llit. Aleshores, la meva germana i jo ens quedàvem fora del dormitori. Allí hi havia un fogó de llenya que calia alimentar amb petites branques de feixines que tots tres anàvem a buscar en uns boscos propers. Allí dins, en el dormitori, amb tres matalassos vells, un dels quals sobre unes fustes, els altres dos directament sobre el terra, la mare, després de tancar la porta amb un travesser, feia la seva feina. La meva germana i jo, sense dir res, ho vèiem per les escletxes de la porta. Generalment els homes només es treien els pantalons i es col·locaven al cim de la mare. A vegades els homes li deien a la mare: vinga, xucla-me-la i la mare els demanava més diners. Molt homes cridaven i la maltractaven. Aleshores la mare, gairebé sense respirar, els ho feia.

 

Nou o deu anys devia tenir la meva germana quan la mare la va oferir a un home. Era un home que ho havia fet moltes vegades amb la mare. Un dia vaig sentir que es discutien i parlaven de la meva germana. Van haver-hi crits. Al cap de molta estona, la mare li va dir a la meva germana que es tragués la roba i anés al llit. Poc després vaig sentir cridar la meva germana: em fa mal, mal, molt de mal i plorava. La mare es va quedar asseguda en un racó de la sala amb el cap baix sense dir res. Jo no vaig gosar mirar per les escletxes. La meva germana era més gran que jo, uns dos anys, més o menys.

 

Pocs mesos després, la meva germana ja havia conegut molts homes. Un dia la mare havia sortit de casa i va venir un home que va anar al dormitori amb la meva germana. Aquell dia vaig poder mirar per les escletxes i vaig veure el que feien. Li feia una fel·lació. L’home estava assegut en una cadira. Davant seu la meva germana estava de genolls al terra. L’home li deia: no deixis caure ni una gota. Empassa-t’ho tot !.

 

Jo estava mirant per les escletxes quan la mare va obrir la porta i em va veure. Al cap de poca estona va sortir l’home del dormitori i, veient la mare, va posar-se la mà a la butxaca i li va donar diners. La mare se’ls va posar a la pitrera. Quan l’home se’n va anar, la mare em va donar una pallissa.

 

A l’edat de nou anys la mare em va fer prostituir. La mare bevia molt i molt i moltes vegades estava borratxa. Ens pegava i no ens donava menjar. Un vespre va venir un home. La mare havia begut i l’home, després de discutir amb ella, li va pegar. La mare, mig borratxa, em va agafar pels cabells i em va portar al dormitori. L’home es va obrir la bragueta i la mare m’obligà a fer-li una fel·lació.

 

Tota la meva vida he estat una persona malaltissa i feble. Vaig fugir de casa a l’edat de tretze anys. Vaig viure perdut pels carrers i en un camp de concentració per a adolescents. A l’edat de divuit anys, vaig ser fugitiu de l’Alemanya de l’Est. Avui visc a Barcelona. Tinc cinquanta dos anys i dono classes d’alemany. Guanyo poc, tot just per viure i estalviar per fer cada any un viatge a Bangkok. Llegeixo molt i fa anys volia ser escriptor. No vaig tenir mai ni la força física ni psíquica per assolir-ho. No tinc voluntat. Havia arribat a escriure petites narracions que eren editades en algun diari alemany. Fa anys vaig editar un llibre sobre la homosexualitat juvenil. Tinc un llibre començat des de fa més de quinze anys. Cada nit després de donar l’última classe i menjar un petit mos, just a l’hora dels esperits, em prenc dos o tres de cubates i llegeixo. Llegeixo fins les dues o les tres de la matinada. Pels matins no tinc gairebé cap alumne.

 

He narrat aquesta historia en primera persona, però en realitat, jo no sóc en Heinz. En Heinz era un amic. Sé que no és just, però tot i això he usurpat la seva identitat. En Heinz ja no viu. És mort. Va morir a l’edat de cinquanta-tres anys a l’hospital de Sant Pau de Barcelona. Ell vivia en el carrer Mallorca, ben a prop de la Sagrada Família. Jo era un dels seus alumnes. Tot i que jo ja parlava alemany ens trobaven un parell d’hores cada setmana per a conversar. Senzillament volia practicar l’alemany. El vaig conèixer arran d’un petit anunci que ell havia posat en un diari barceloní. Ho feia cada any durant el mes de setembre i octubre per aconseguir nous alumnes. Feia molts anys que ens coneixíem i el fet d’haver de parlar al llarg de dues hores va crear entre nosaltres una gran complicitat. He de confessar que ell m’explicava moltes intimitats, jo gairebé cap. Jo era una mena de confessor i ell sentia plaer en explicar-me la seva vida, els seus amors, els seus dubtes. Es despullava de dalt a baix i jo sentia el plaer de la voluptuositat. La voluptuositat del confessor.

 

Quan el vaig conèixer, en Heinz no tenia família. En realitat des de que va fugir de casa no sabia res de la seva mare ni de la seva germana. No havia estat mai casat ni conviscut amb cap dona. Era una d’aquelles persones que no tenia ningú. Només els amics, ben pocs i alguna amant. Les amants no li duraven gaire. Moltes coses sé de la seva vida. Moltes més de les que, usurpant la seva personalitat, us he explicat.

 

És veritat que des de feia anys, cada mes estalviava uns diners per anar a Àsia. Generalment anava a Bangkok. Alguna vegada havia anat a l’Índia i a Sri Lanka, l’antiga Ceilan. Cada any, tot just de tornada, m’ho explicava tot. Els diners que estalviava li servien per a pagar l’avió d’anada i tornada i una habitació durant un mes en un hotel de luxe. De les cases de meuques s’emportava una prostituta per a dos o tres dies. Eren molt barates. Sempre noies molt i molt joves. Quan se’n cansava les deixava i n’agafava una altra. A vegades dues. Les convidava a dinar, a sopar i els hi comprava coses. Sempre tenia una habitació doble. L’últim any abans de morir, va arribar a Bangkok i, al dia següent, va agafar un parell de noies. M’explicava que estaven exposades darrera un vidre amb un número. Després d’escollir-les, se les enduia amb ell.

 

En Heinz era una persona sensible i sensual: un home enamoradís. La seva pròpia situació personal l’impulsava a enamorar-se fàcilment d’una dona. Li agradaven les dones joves, més aviat les noies. L’any aquell de l’últim viatge, després de passar un parell de dies amb les dues noies, en va deixar una i va sentir un profund plaer amb l’altra. Des del primer dia es va enamorar d’ella. Era una noia sensible, educada, servicial. Segons em va dir tenia dinou anys. Em va ensenyar una fotografia d’ella. Per primera vegada va passar la resta del temps amb una sola noia.

 

En Heinz no tenia diners per endur-se-la. Hi ha molts homes que van a Àsia a buscar una noia jove i endur-se-la legalment. Aquell mes de setembre, de tornada, en Heinz estava desesperat. Plorava com un nen. Vaig intentar d’ajudar-lo, però parlant, ja ho sabem, no es soluciona res. Només el temps i un nou amor pot ajudar.

 

Ben aviat va conèixer una dona casada amb dos fills. La va conèixer com alumne. Es van enamorar profundament. Un dia del mes de juliol del 1991 vaig arribar a casa seva. El color de la seva carn era groguenc i molt fosc. Jo sabia que feia algunes setmanes que no es trobava bé. Estava afiliat a l’Aliança i ja l’havien visitat diferents metges. Aquell dia em va dir que havia d’ingressar a l’hospital de Sant Pau. El vaig visitar un parell de dies després d’haver-lo operat. Tenia un tall molt mal cosit a nivell de la cintura que anava des de la dreta fins l’esquerra. El color de la seva pell encara era més groc i més fosc. Vaig pressentir el pitjor de tot. Vaig dir-li que tornaria dins d’un parell de dies. El dia següent, la seva amant trucava a la meva porta: en Heinz és mort. Cirrosi ?, Càncer ? : una cosa i l’altra.

 

En Heinz va ser enterrat en una fossa comuna en el cementiri de Cerdanyola del Vallès.

 

Jordi Rodríguez-Amat

A pàgina iniciA pàgina inici