Aquest article fou publicat a La Proa el mes de setembre del 1996
EL MÓN INTERN DE DOS ESCULTORS: EN JOSEP CANALS I LA NÚRIA EFE.
L'Empordà és i ha estat des de sempre conreu d'artistes. És terra que, per la seva orografia, el seu clima i molts altres factors geogràfics i humans, permet el desenvolupament de la sensibilitat creativa.
Artistes de diferents indrets han vingut a viure i a treballar en aquest lloc paradisíac, terra plena de tradicions, feta per homes i dones d'una forta sensibilitat. En Francesc R. Oretó, un bon amic meu, em va dir un dia: "Si a l'Empordà aixeques una pedra hi trobas un artista".
Fa molts anys que en Josep Canals i la Núria Efe viuen i treballen a l'Empordà. Són artistes, com molts altres, que un bon dia van decidir venir a trobar en aquests paratges el lloc ideal per desenvolupar la capacitat creativa.
En Josep és escultor, amb molts anys d'ofici. La Núria és també escultora per bé que es va iniciar en el camp de l'art com a pintora. Avui els dos viuen i treballen a Corçà. Són dos escultors, membres i cofundadors del grup Memè Detràs, un grup d'artistes que des de fa 5 anys treballa i exposa a l'Empordà i a altres indrets de Catalunya.
La casa d'un artista és sempre un lloc singular, ple d'obres d'art. Si en el mateix lloc hi viuen dos artistes, aleshores la casa es transforma en un paradís artístic. Aquest és el cas de la casa de la Núria i en Josep. No ja tan sols en els baixos de la casa, transformats en galeria d'art, sinó per tot hi trobem obres d'art. El dormitori es alhora un dels estudis de treball. N'hi ha d'altres. El menjador, la cuina i el bany són plens d'obres d'ells i d'altres artistes. Dibuixos, pintures, escultures, gravats..., tota la casa és una mena de petit museu. Obres d'Isabel Jover, Pilar Vinyet, Javier Garcés i altres creadors, molts d'ells membres del grup Memè Detràs.
En Josep Canals és un escultor amb un gran coneixement de l'ofici. Fa molts anys que treballa la pedra i el marbre. Formes estilitzades, lliures, plenes de força, conjugant espais interns i externs, es mouen dins de la més pura abstracció. Són formes plenes de sensualitat. Serenor i plenitud dins d'una geometria ordenada i de formes continues, que ell anomena cinta de Moebius, caracteritzen les seves escultures. És una obra que es mou en uns esquemes molts clars i de gran força formal i conceptual.
La Núria Efe va fer estudis de pintura a l'Escola Massana de Barcelona, per bé que ha treballat el dibuix i el gravat. Sembla, però, haver trobat la seva personalitat en el món de l'escultura, tècnica en la que s'hi introduí ja fa una bona pila d'anys.
El procés de creació d'una obra d'art és una tasca feixuga. La Núria ens parla que en un moment determinat la pintura li feia patir i la seva capacitat creativa l'obligà a endinsar-se en el món de l'escultura. Ella fa generalment la seva obra en fang cuit "terracuita". A vegades utilitza la fusta, el ferro i el bronze. La Núria és una personalitat d'esperit inquiet. La seva obra, en la que apareix pràcticament sempre la figura humana, està en constant evolució i a la recerca de noves formes personals d'expressió. Tota mena d'objectes en formes antropomòrfiques prenen cos a les seves escultures.
Coincidint amb la Festa Major de Corçà, en Josep Canals i la Núria Efe, escultors resident en aquesta població baixempordanesa, exposen a la galeria situada en els baixos de la seva residència-taller una part de les creacions plàstiques, recentment realitzades. L'exposició romandrà oberta al públic els dies 4, 5 i 6 d'octubre.
Escrit publicat en el catàleg de l'exposició de Núria Efe
a la Fundació Rodríguez-Amat la primavera del 1997
NÚRIA EFE
El Centre d'Art Contemporani de la Fundació Rodríguez Amat es complau en presentar la primera retrospectiva de Núria Efe, una escultora que, malgrat la seva joventut, ha trobat un camí personal i sincer en una escultura variada i rica, tant des d'aspectes formals com purament conceptuals.
Molts anys d'ofici marquen avui un camí que es mou a coll-i-be entre moltes i ben variades tècniques escultòriques. El neguit creatiu, característic de la seva personalitat, l'obligà, després d'uns anys de treball en el camp del dibuix, el gravat i la pintura, a abraçar les diferents tècniques escultòriques que li han permès de desenvolupar en el últims anys la seva creativitat. La Núria ens parla del procés de creació d'una obra d'art com d'una tasca feixuga. La pintura li feia patir, diu, i en un moment determinat de la seva trajectòria, la seva inquietud creativa l'obligà a endinsar-se en el món de l'escultura.
Nascuda a Barcelona i formada a l'Escola Massana de la capital comtal, un bon dia, ara fa força temps, va decidir d'instal·lar-se a l'Empordà. És en aquest entorn natural manipulat per la mà de l'home on ella ha desenvolupat la seva obra i la seva personalitat.
Una forta capacitat d'iniciativa i una gran diversitat configuren una personalitat extraordinàriament inquieta que té el seu original ressò en una escultura plena de vitalitat i d'imaginació. Fang refractari, fusta, poliester, vidre, marbre, llauna, cartró, ferro i molts altres materials conformen a nivell matèric una obra que, en la globalitat d'una retrospectiva, mostra la capacitat imaginativa d'una artista que es manifesta, entre molts altres aspectes, per la llibertat i la riquesa del seu discurs plàstic. Una altra de les característiques que revelen aquesta personalitat és la seva constant evolució. Evolució que es manifesta sempre a la recerca de noves formes d'expressió personal, generalment a l'entorn del cos humà. I si bé les seves escultures assoleixen en molts casos alts graus d'abstracció, quasi sempre revelen un rerafons antropomòrfic.
Generalment, Núria Efe treballa en sèries d'escultures. Les seves sèries són conjunts d'obres que contenen una forta unitat. Una de les sèries més característiques és la dels gerros. Són objectes que prenen la forma i la funció concreta del "gerro", però en la que s'hi ha adscrit la forma humana disfressada amb tota mena d'atributs i particularitats. Els seus gerros prenen noms característics i significatius de les seves particularitats: gerro espantaocells, gerro embolicat, gerro invisible, gerro....
En el sentit més ampli, ella entén l'acció de crear com una relació, un diàleg entre la ment i el material. I com que la seva inquieta personalitat no li permet de treballar a partir d'una idea preconcebuda, aquest diàleg és sempre neguitós, però ple d'originalitat. Es tracta d'una lluita patidora però agraïda. Moltes vegades, un cop la fatiga del treball li exigeix d'aturar l'acció de crear, la ment s'enlaira sola. És com la continuïtat de l'acció a partir de la pura i simple especulació mental. Això l'ajuda anar, a poc a poc, desenvolupant la idea, una idea que, finalment, es transformarà en la peça acabada. El seu mètode de treball és doncs lent i indeterminat; a partir d'un dibuix en surt un altre i, a partir d'aquest aflora una idea que es transforma en un objecte i així successivament. I per bé que la idea primera pugues estar relacionada amb el cos humà, la forma va evolucionant, per arribar a un punt en què la figura, per efecte del mateix procés, ha perdut moltes de les connotacions humanes originàries.
La galeria i l'auditori del Centre d'Art de la Fundació Rodríguez Amat permet gaudir d'una mostra antològica que exhibeix el treball que Núria Efe ha realitzat en els últims 22 anys.
Aquest escrit fou publicat en el Diari de Girona el maig del 1997 sota el seudònim de Francesc R. ORETÓ
LA PRIMERA ANTOLÒGICA D'UNA JOVE ESCULTORA: NÚRIA EFE.
Una exposició retrospectiva de l'escultora Núria Efe composta per 128 obres creades entre el 1975 i el 1997 es pot visitar fins el 2 de juliol en el Centre d'Art Contemporani de la Fundació Rodríguez Amat. La mostra reflecteix l'evolució de l'artista vers una escultura personal, rica i plena d'imaginació al llarg d'aquests 22 anys. L'exhibició ocupa la Galeria i l'Auditori de la Fundació i, amb un total de 200 m2, mostra la plenitud i la llibertat del discurs narratiu i formal d'aquesta artista que fa anys va decidir d'instal.lar-se a l'Empordà.
A partir d'uns orígens figuratius plens de lirisme i d'imaginació, Núria Efe ha evolucionat vers una escultura de connotacions antropomòrfiques, a mig camí entre una figuració lliure i la més pura abstracció.
Aiguaforts, puntes seques, xilografies, dibuixos i pintures realitzats amb tota mena de tècniques mostren ja l'inquietud d'aquesta artista en la seva època de formació. Fang refractari, fusta, poliester, vidre, marbre, llauna, cartró, ferro i molts altres materials conformen a nivell matèric la seva obra escultòrica recent, una obra que mostra la capacitat imaginativa d'una artista visceral i sensitiva.
Si originàriament amb la seva pintura Núria Efe pretenia representar una visió intimista del seu entorn personal, avui, gràcies a una evolució regida per principis plàstics de caire purament formal, l'artista es mou en un món escultòric conceptual, lúdic i imaginatiu que li permet submergir-se a l'interior de la seva pròpia individualitat. El neguit creatiu i una actitud inquieta, característics de la seva personalitat, l'obligaren, després d'uns anys de formació en el camp del dibuix, el gravat i la pintura, a abraçar les diferents tècniques escultòriques que li han permés de crear en els últims anys una obra marcada per un segell personal.
Com molts altres artistes, Núria Efe no controla l'acció creativa per mitjà del pur intel.lecte; els sentiments, l'emoció, la matèria, el joc, l'espontaneïtat, entre altres, són controlats en un diàleg íntim per instints impulsius. És així que el seu mètode de treball, lent i indeterminat, no li permet una sistematització del procés creatiu. Per a Núria Efe, la frontera entre el coneixement i l'acció, és a dir, entre el concepte i la creació és sempre difús. A partir d'una idea surt un esboç i a partir d'aquest aflora una imatge que es transforma en un objecte i així successivament. I si en la seva obra actual, la imatge original està relacionada amb el cos humà, la forma, per efecte del mateix procés, va evolucionant fins a perdre gairebé totes les connotacions antropomòrfiques per arribar, finalment, a assolir valors purament abstractes.
Malgrat la seva joventut, Núria Efe ha recorregut un llarg camí en el món de la creació plàstica i, en la globalitat d'aquesta retrospectiva, la seva obra se'ns presenta lliure, joiosa, imaginativa, però, alhora, pletòrica, forta i potent.
Escrit publicat en el catàleg de l'exposició que Josep Canals, Núria Efe, Isabel Jover i
César Reglero van realitzar en el Castell de La Bisbal d'Empordà el mes d'agost del 1997
Avui, l'art es mou en un espai infinit sense normativa i certes manifestacions artístiques han deixat de ser patrimoni d'una determinada i secularment arrelada forma d'expressió. Fins i tot, molts dels principis estètics establerts al llarg de molts segles han perdut tots llurs significats. L'extraordinària llibertat que posseeix l'art en els nostres dies possibilita a l'artista la capacitat de entrellaçar, entre molts altres, la lògica amb l'absurd, la irracionalitat amb la realitat i poder donar un sentit a certes contradiccions a priori inversemblants. Un creador és un individu que pot, si vol, aprofitar la infinita capacitat de relació i de transmutació dels objectes, de les formes, dels colors i dels sons amb la finalitat de crear vibracions sensitives en l'espectador.
Josep Canals, Núria Efe, Isabel Jover i César Reglero saben que la realitat diària, el simple comportament quotidià tendeix a sotmetre l'individu i a restrènyer les seves llibertats imaginatives, minvant alhora, la capacitat sensitiva i expressiva. Ells, en una acció conjunta i fent ús d'una inventiva desbordant, s'han mogut en els límits de la irracionalitat per a crear discursos indeterminats que poden generar en els espectadors estats anímics concrets o dispersos, a més de fer descobrir determinades sensacions.
El magnífic castell medieval de La Bisbal els ha permès de crear un entorn visual i auditiu que possibilita suscitar en el visitant indeterminades actituds mentals o sensitives. Gràcies a una extraordinària capacitat tècnica han aconseguit vincular objectes, formes, colors, llum i música amb significats que giren a l'entorn de l'infinit, del misteri, del secretisme, de la ironia i de molts i molts altres conceptes. Les connotacions generades per tota la instal.lació venen determinades pels propis elements objectuals, formals o plàstics emprats: el dit i l'ou, els miralls, les ales, les flors, els àngels, el Sant Grial, la llum, la foscor.
L'exposició és un cant profund a un joc imaginatiu, lògic o il.lògic i si es vol insultant: una mena de recorregut sensitiu al llarg d'històries cabalístiques, iròniques i satíriques en una conjunció rica i imaginativa que evidencia la capacitat d'acció i de creació d'aquests quatre artistes.
Jordi Rodríguez-Amat