Aquest text fou publicat en el web de l'exposició que Mario Torino va fer, conjuntament amb Santiago Raigorodsky, a la Galeria del Centre d'Art Contemporani de la Fundació Rodríguez-Amat entre el 22 de juny i el 21 de juliol del 2002 Mario TORINO Apriorísticament, el principi sobre el qual Mario Torino, pintor dorigen argentí però català dadopció, estintola la seva pintura pot semblar contradictori - la no acció per a la pintura dacció -, ja que, "no fer" no pressuposa aquí "deixar de fer" sinó més aviat "fer sense intencionalitat". Mario Torino és un creador amb una forta càrrega de principis filosòfics, basats en el món oriental. Originàriament i al llarg de gairebé vint anys utilitza el pseudònim Wangtang - presència autèntica en tibetà - que ell i un grup damics utilitzà com una derivació del nom xinès wan tan. Un dels principis bàsics sobre el qual basa la seva doctrina creativa és que ell substitueix la idea dun déu creador per la de que tot està en un constant i permanent procés de creixement. Mario Torino cerca
amb la seva pintura quelcom més enllà de la pura plasticitat. La pintura és per a ell
un mitjà de transmetre energia, idees, informació i, alhora, un element generador
duna certa reflexió per part de lespectador, basada, no ja tan sols en la
presència del mateix espectador, sinó, també, en la seva pròpia creativitat. En aquest
sentit Mario Torino no imposa, sinó que es limita a suggerir idees. El seu procés tècnic és ben ampli i variat. Lartista utilitza qualsevol suport tela, paper, fusta o altre sobre el qual hi aplica la pintura a lacrílic amb addicions de pols de marbre i, a vegades, altres tipus de matèries que puguin ser del seu interès: fulles, i altres elements vegetals, trossos de fusta, etc. Tot aquest procés conjuntament amb el format escollit a lhora diniciar una nova obra vénen determinats per la necessitat de comunicar per mitjà de la pintura. No es tracta en cap moment duna comunicació basada en elements cognoscitius, sinó purament sensitius. Els moviments de la mà pintura dacció i la idea pictòrica creada per mitjà dels materials emprats li exigeixen un suport ampli. Al contrari, el petit format sencercla a lentorn de les petites idees intimistes de la pròpia existència. Tot i que la base de la seva pintura és labstracció, ell no la recerca. Li interessa labstracció com quelcom natural i inherent al seu principi estètico-creatiu. És així que la forma no és un element en si mateix, sinó lessència plàstica que li permet manifestar el contingut del concepte. Mario Torino no té mai una idea prefixada de lobra en el moment diniciar-la. Li interessa lacte, lacció, tot allò que esdevé contingut formal i conceptual en el procés creatiu: tot el que es produeix a lhora de pintar. Essent que per ell el punt de partida no és més que un fet causal, encara que necessari, el cos de tot el procés es produeix en el diàleg entre ell mateix i lacció a lhora de la creació del quadre. Qualsevol fet vivencial o altre formes, colors, circumstàncies poden esdevenir lelement generador del quadre, és a dir, el punt de partida. En tot cas, la narració, element del seu propi llenguatge pictòric, es genera en el moment de crear el discurs plàstic. Segons paraules del mateix pintor, una idea, una vivència, una imatge, un somni poden ser la base de linici dun quadre. Això si: uns pocs colors i forces ganes dexpressar-se. El punt de partida és una simple justificació, encara que necessària, per iniciar lacte pictòric. Lacció pictòrica esdevé així un acte purament intencionat, un estat personal que flueix en funció dels seus estat anímics: un estat de transició personal basat en lequilibri i en la recerca de camins generats per lesperit. Una mena de gnosis personal en la qual el coneixement es produeix per pulsions purament intuïtives. De fet, certs elements simbòlics apareixen en les seves pintures: anagrames, lletres xineses i paraules sense cap tipus dintencionalitat ni contingut comunicatiu en elles mateixes: són pures formes visuals o plàstiques que esdevenen elements del seu llenguatge plàstic. Per a ell un senyal, un símbol és una taca, però una taca no és un element simbòlic. Els títols dels seus quadres li permeten dexpressar certs valors de lintel·lecte, limitant-se, això si, a ser pures i simples formes literàries. Es tracta duna manera de transmetre idees, missatges abstractes i no pas un element induint lespectador a "entendre el quadre". El seu valor és molt relatiu i es limita a ser un nou component de lobra. Mario Torino elimina tota la gamma càlida i molts colors de la gamma freda, limitant volgudament el cromatisme de la seva pintura a uns certs colors: blanc, negre i un petit nombre de terres: groc-ocre i el roig fosc. La sobrietat, la intemporalitat, entre altres conceptes es manifesten, segons sexpressa el propi artista, en aquesta petita gamma cromàtica. És una gamma que permet a lespectador, diu, establir un diàleg amb lessència de la seva existència. Mario Torino no concreta mai. Amb la seva pintura insinua constantment per a induir lespectador a crear el seu propi món per mitjà del quadre. Torino és avui un pintor amb una llarga trajectòria en el món de lart, un artista madur que ja ha trobat el camí personal i inherent a la seva individualitat. Jordi Rodríguez-Amat |