Aquest text fou publicat en el web de l'exposició que Mario Torino va fer, conjuntament amb Santiago Raigorodsky, a la Galeria del Centre d'Art Contemporani de la Fundació Rodríguez-Amat entre el 22 de juny i el 21 de juliol del 2002

Mario TORINO

Apriorísticament, el principi sobre el qual Mario Torino, pintor d’origen argentí però català d’adopció, estintola la seva pintura pot semblar contradictori - la no acció per a la pintura d’acció -, ja que, "no fer" no pressuposa aquí "deixar de fer" sinó més aviat "fer sense intencionalitat".

Mario Torino és un creador amb una forta càrrega de principis filosòfics, basats en el món oriental. Originàriament i al llarg de gairebé vint anys utilitza el pseudònim Wangtang - presència autèntica en tibetà - que ell i un grup d’amics utilitzà com una derivació del nom xinès wan tan. Un dels principis bàsics sobre el qual basa la seva doctrina creativa és que ell substitueix la idea d’un déu creador per la de que tot està en un constant i permanent procés de creixement.

Mario Torino cerca amb la seva pintura quelcom més enllà de la pura plasticitat. La pintura és per a ell un mitjà de transmetre energia, idees, informació i, alhora, un element generador d’una certa reflexió per part de l’espectador, basada, no ja tan sols en la presència del mateix espectador, sinó, també, en la seva pròpia creativitat. En aquest sentit Mario Torino no imposa, sinó que es limita a suggerir idees.

El seu procés tècnic és ben ampli i variat. L’artista utilitza qualsevol suport – tela, paper, fusta o altre – sobre el qual hi aplica la pintura a l’acrílic amb addicions de pols de marbre i, a vegades, altres tipus de matèries que puguin ser del seu interès: fulles, i altres elements vegetals, trossos de fusta, etc. Tot aquest procés conjuntament amb el format escollit a l’hora d’iniciar una nova obra vénen determinats per la necessitat de comunicar per mitjà de la pintura. No es tracta en cap moment d’una comunicació basada en elements cognoscitius, sinó purament sensitius. Els moviments de la mà – pintura d’acció – i la idea pictòrica creada per mitjà dels materials emprats li exigeixen un suport ampli. Al contrari, el petit format s’encercla a l’entorn de les petites idees intimistes de la pròpia existència.

Tot i que la base de la seva pintura és l’abstracció, ell no la recerca. Li interessa l’abstracció com quelcom natural i inherent al seu principi estètico-creatiu. És així que la forma no és un element en si mateix, sinó l’essència plàstica que li permet manifestar el contingut del concepte. Mario Torino no té mai una idea prefixada de l’obra en el moment d’iniciar-la. Li interessa l’acte, l’acció, tot allò que esdevé contingut formal i conceptual en el procés creatiu: tot el que es produeix a l’hora de pintar. Essent que per ell el punt de partida no és més que un fet causal, encara que necessari, el cos de tot el procés es produeix en el diàleg entre ell mateix i l’acció a l’hora de la creació del quadre.

Qualsevol fet vivencial o altre – formes, colors, circumstàncies – poden esdevenir l’element generador del quadre, és a dir, el punt de partida. En tot cas, la narració, element del seu propi llenguatge pictòric, es genera en el moment de crear el discurs plàstic. Segons paraules del mateix pintor, una idea, una vivència, una imatge, un somni poden ser la base de l’inici d’un quadre. Això si: uns pocs colors i forces ganes d’expressar-se. El punt de partida és una simple justificació, encara que necessària, per iniciar l’acte pictòric.

L’acció pictòrica esdevé així un acte purament intencionat, un estat personal que flueix en funció dels seus estat anímics: un estat de transició personal basat en l’equilibri i en la recerca de camins generats per l’esperit. Una mena de gnosis personal en la qual el coneixement es produeix per pulsions purament intuïtives.

De fet, certs elements simbòlics apareixen en les seves pintures: anagrames, lletres xineses i paraules sense cap tipus d’intencionalitat ni contingut comunicatiu en elles mateixes: són pures formes visuals o plàstiques que esdevenen elements del seu llenguatge plàstic. Per a ell un senyal, un símbol és una taca, però una taca no és un element simbòlic.

Els títols dels seus quadres li permeten d’expressar certs valors de l’intel·lecte, limitant-se, això si, a ser pures i simples formes literàries. Es tracta d’una manera de transmetre idees, missatges abstractes i no pas un element induint l’espectador a "entendre el quadre". El seu valor és molt relatiu i es limita a ser un nou component de l’obra.

Mario Torino elimina tota la gamma càlida i molts colors de la gamma freda, limitant volgudament el cromatisme de la seva pintura a uns certs colors: blanc, negre i un petit nombre de terres: groc-ocre i el roig fosc. La sobrietat, la intemporalitat, entre altres conceptes es manifesten, segons s’expressa el propi artista, en aquesta petita gamma cromàtica. És una gamma que permet a l’espectador, diu, establir un diàleg amb l’essència de la seva existència.

Mario Torino no concreta mai. Amb la seva pintura insinua constantment per a induir l’espectador a crear el seu propi món per mitjà del quadre. Torino és avui un pintor amb una llarga trajectòria en el món de l’art, un artista madur que ja ha trobat el camí personal i inherent a la seva individualitat.

Jordi Rodríguez-Amat