© Copyright Jordi Rodríguez-Amat

Aquest text ha estat inscrit en el Registre de la Propietat Intel•lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

DEL CONEIXEMENT

Clarament incapaç per a ser definit, incopsable i fugisser, l’art, pels seus estímuls sensitius, m’ha apassionat al llarg de tota la meva vida de maduresa conscient. Tot i la innata propensió envers el qual m’he sentit bastit, he cregut manifestar un certa vocació envers actituds racionalistes que em permetessin donar forma al meu pensament no emocional. És així que, per una i altra raó, he intentat que les reflexions, tant a nivell sensitiu com intel·lectiu, fossin patrimoni del meu tarannà diari. Ultra això i sense cap mena de rubor, deixeu-me confessar que, en certs moments de la meva vida, m’hagués agradat submergir-me en estats vegetatius que m’haguessin permès alliberar-me del meu esperit, per a permetre eludir així la meva persona de qualsevol condició racional o sensitiva i poder accedir als més purs estats de buidor reflexiva; una mena de joc singular i capriciós per a possibilitar l’individu d’atènyer purs estats d’estupidesa mental i, així, exonerar l’ànima dels danys que, moltes vegades, les forces feridores de l’entorn incideixen inexorablement sobre l’ésser humà. Tot i que ho he intentat alguna vegada, la incapacitat del mateix pensament conscient no em permet de saber si ho he aconseguit mai.

Generalment entenem i acceptem tres tipus de raonaments: el científic, el filosòfic i el religiós. Vegeu que l’art, tot i ser la manifestació de certs espais de les capacitats sensitives i, alhora, intel·lectives de l’ésser humà, no el situo entre ells. Val a dir però que, cap tipus de reflexió possibilita atènyer una veritat irrebatible. Podem acceptar, si ho volem, que l’exercici del raonament pot oferir a l’individu la possibilitat d’accedir a la veritat que ell mateix admeti com a pròpia. Concretant-ho en la meva persona, es tractaria de la veritat subjectiva que em dóna la meva cavil·lació, limitada sempre per la meva idiosincràsia personal i, conseqüentment, per les meves capacitats o incapacitats sil·logístiques, considerant el sil·logisme un mitjà per accedir a una veritat deduïda. Hi ha, evidentment, veritats a les quals s’hi pot accedir per altres mitjans. És així que el creient no necessita cap mena d’especulació reflexiva per a aconseguir la seva veritat. La fe esdevé d’aquesta manera un mitjà de coneixement, un mitjà al qual no tothom té la predisposició i/o la capacitat d’accedir-hi. Fent ús del dret a la llibertat de pensament, algú podria considerar la fe com el mecanisme per a arribar a certs estats d’estupidesa humana, un mecanisme que pot permetre d’accedir a estats personals de buidor reflexiva. Personalment, tot i no ser creient i, si més no per simple consideració, m’obligo a respectar qualsevol actitud sobre qualsevol afer vinculat amb la fe. D’altra banda la filosofia, i això és d’acceptació general, es troba a mig camí entre el pur raonament científic i el religiós. Cap d’aquests coneixements, el científic, el filosòfic o el religiós, considerant aquí la fe, tal i com hem fet abans, com a mecanisme de coneixement, permeten al ésser humà d’accedir a cap mena de coneixement absolut. El coneixement absolut no existeix. No hi ha res d’absolut. Ni tan sols el propi jo és absolut. Per no saber, no sé si jo sóc. El Cogito ergo sum (Je pense, donc je suis) de Descartes esdevé pura i simple ficció. Algú pot creure realment que ell pot demostrar que pensa? Digueu-me! com puc saber que penso? I en la conjectura de que ho accepti, com puc creure que el resultat d’un raonament, suposem el meu, em pot permetre d’identificar-me i situar-me cognoscitivament en l’entorn en el qual es mou el meu cos i la meva ment, i això, en el supòsit de que aquests, cos i ment, realment existeixin? A més, podria algun tipus de raonament epistemològic abocar l’individu a afirmar, o bé a negar, la seva capacitat d’argumentació? Per arribar a acceptar alguna d’aquestes conclusions, s’hauria de partir de l’absurd que suposaria utilitzar la pròpia capacitat de raonament per a negar-la, la qual cosa ja podria ser una demostració de la seva existència. Vosaltres mateixos! Jo us deixo de la mà de Déu!

No he volgut mai transformar el món. Com podria gosar intentar-ho si a voltes m’obligo a creure que ni tan sols la interpretació de les meves percepcions sensorials garbellades pel sedàs del raonament poden justificar el meu jo? Tot i això, els meus actes han d’estar fonamentats en el meu suposat pensament i concloentment, uns i altres, actes i raonaments, esdevenen una forma d’experiència fictícia: el meu jo, justificat o no. Vegeu com el meu escepticisme, que no pas eclecticisme, em permet d’estar a recer de qualsevol absolutisme personal.

Permet-em, estimat lector, un nou joc especulatiu. Un joc mitjançant el qual podríem considerar, si així ho volguéssim, la possibilitat de fer argumentacions sensitives en les que, a partir de dues proposicions sensorials no intel·lectives, en resultés una conclusió, així mateix sensitiva. He de suposar que cap sistema filosòfic acceptaria aquesta proposta doncs, no es basa en cap argumentació cerebral, ja que ni les proposicions ni la conclusió podrien ser argumentades per mitjà d’un raonament noètic. Tampoc sé si això es podria considerar un mecanisme de raonament vàlid. En tot cas no ho seria si considerem qualsevol sistema científic o filosòfic.

Entremig de totes aquestes cavil·lacions, deixeu-me confessar-vos que hi ha hagut molts moments de la meva vida en què el comportament domèstic, que no pas vegetatiu, m’obligà i reduí tota capacitat de reflexió. Com tot ésser humà encaixat en una societat, he estat i estic sotmès a les obligacions que ella exerceix sobre cadascun dels individus que la componen.

A voltes he volgut creure en el reduït poder de les meves capacitats cerebrals - il·lusió ?, ficció ? - però també en el de les sensitives - fantasia ?, somni ? -. Com podeu fàcilment deduir, han estat les més o menys constretes capacitats noètiques les que m’han obligat a no acceptar com absolutes cap d’elles dues. Com moltes altres ments, la meva m’ha obligat i m’obliga a considerar extraordinàriament febles aquestes capacitats, impotents per a assolir qualsevol realitat absoluta. Tot considerant una i altra - la cerebral i la sensitiva - així com llurs característiques, llurs poders i, sobretot, llurs insuficiències, crec en la constant interacció entre les dues: la reciprocitat de la submissió del coneixement sensitiu al coneixement cerebral i, alhora, la del cerebral al emocional.

Per tot això, no entenc doncs la reflexió com a pura i simple acció cerebral, sinó ensems amb la capacitat de discerniment sensitiu. Una i altra poden difícilment conviure amb accions domèstiques, necessàries sempre en la supervivència diària. Per viure necessitem un entorn social, geogràfic, econòmic, un entorn del qual no ens podem, vulguem o no, físicament alliberar. D’altra banda, de la materialitat física del cos només la mort ens allibera, la qual també destrueix qualsevol altre espai sensitiu i intel·lectiu de l’ésser humà. I en el nostre llarg o curt recorregut, entre vida i mort, cal, en certs moments, si volem accedir a sentir certes ressonàncies sensitives, alleugerar-nos dels lligams que ens aferren a qualsevol captinença domèstica, per a poder-nos submergir en els espais sensitius i intel·lectius inherents a l’individu reflexiu i sensitiu.

L’espiritualitat conviu amb un cos sense el qual no podria existir. El cos no necessita de l’esperit, doncs hi ha els purs i simples imbècils. L’esperit, ben al contrari, sí que necessita del cos. Podem fictíciament, si així ho volem, imaginar una existència purament sensitiva, alliberada totalment i no pas temporalment, de la subjecció a la carn; un món incorpori, immaterial, un món en el qual les idees i les imatges conformessin un cosmos purament espiritual. I no em refereixo a una vida ultraterrenal com la que moltes religions han tingut la capacitat d’imaginar i crear, sinó a un món terrenal, similar al del imaginari d’ultratomba, allunyat de la substancialitat de la carn, del propi cos; un món estructurat sobre valors sensitius i espirituals, un món sense societat, sense lleis ni obligacions. Sí, una realitat fictícia, un món d’idees i conceptes, d’instants intemporals, un món irreal, fabulós, utòpic això sí, etern. Fora de l’imaginari no pot existir una ment amb la capacitat d’alliberar-se del seu entorn i, alhora, del temps concret en que viu. Només estats purament malaltissos poden accedir, altrament, a aquest alliberament i, conseqüentment, sense cap tipus d’estat reflexiu racional. Si acceptem aquest meu raonament podem arribar fàcilment a creure que la mort - cos i ànima - destrueix la pròpia existència de l’individu: no hi ha capacitats sense cos, no hi ha vida sensitiva més enllà.

Ens hem de conformar amb el que som i no podem aspirar a idealitzar les nostres individualitats. Les relacions amb la pròpia parella, amb els fills, amb els amics i amb tot l’entorn estan sotmeses a canvis que fins i tot poden ser radicals. Sigues feliç avui i que el demà no t’angoixi. Demà també seràs feliç si vols ser-ho. Si la relació amb la teva parella es trenca, en trobaràs una altra que et satisfarà les teves necessitats en un moment puntual - difícil d’acceptar per certes ments aferrades a capteniments socials -. Si els teus amics et deixen o els deixes tu, ja en trobaràs d’altres. No hi ha res que sigui etern. Quelcom es pot mantenir molt de temps, un temps que pot ser tan llarg com la teva pròpia vida, però qualsevol relació amb l’entorn pot canviar per causes personals, alienes o no a la teva individualitat. No et sotmetis a la societat que t’esclavitza i sobretot que la religió no t’afogui, bé, perdó, si t’alleugera l’esperit, aferra-t’hi!, per bé que no és sempre del tot possible. Intenta d’alliberar-te de l’entorn que et subjuga. Fem ús o no d’aquest entorn, però sense destruir-lo ni agredir-lo, batem-nos contra tot allò que malmet la nostra persona. Pensa en la sentència que, formulada per filòsofs posteriors, va proclamar Eràclit: panta rei panta rei -Panta Rei-. Tot passa, tot flueix, tot canvia: no et podràs banyar mai dues vegades en la mateixa aigua del torrent. Hi ha quelcom però que no canvia, ell mateix ho va dir; la mutació, el canvi. Tot està en constant mutació.

Independentment dels raonaments sensitius als quals, tots ho sabem, hi podem accedir les persones, els éssers humans ens movem entre molts tipus de raonaments noètics, sense que cap d’ells ens pugui arribar a permetre de comprendre l’essència de cap coneixement concret. El científic, l’artista, el teòleg, etc. etc. assoleixen un coneixement d’una determinada realitat, d’una realitat limitada. És així que, a partir d’esquemes i propostes assolides per l’observació directe, pura ficció il·lusòria, la ment estructura els seus propis mecanismes de raonament, sempre però limitat a una realitat parcial sobre la qual estem obligats a fonamentar el nostre judici. Per tot això, tornem a deduir que el coneixement absolut ens és privat. Malgrat tot, accepto de continuar intentant d’estructurar el meu pensament lògic, agermanat amb el meu raonament emocional. Què puc fer, sinó?

He lluitat i lluito sempre, tot i saber-me impotent, per a, mitjançant aquest intent, voler creure conèixer el significat del món: el món petit, el món gran, el món meu, el teu, el món dels móns, el món de la ignorància, el de la mentida, el de l’odi, el del coneixement.... I així, he cercat i cerco camins inexistents, llums apagades, foscors de sols d’estius, bruixes amigues. I, en aquesta recerca, trobo el plaer que dono als altres, el que rebo, el que em donen amics i enemics, el plaer que em permet el meu esperit, el de l’amor, el del martiri, el plaer de l’esperança de la mort, camí aquest irreversible cap a la pau eterna: l’absoluta negació de l’ésser. I al llarg d’aquest recorregut he trobat espais sensitius d’equilibri i benaurança però he estat feble. Com tu, amic meu, sóc feble, feble de carn, de joies, d’amors, de desesperances i esperances. I en aquesta feblesa, tot considerant el bé i el mal, no encerto a esbrinar el perquè sóc.

La lluita a la qual està permanentment sotmès l’individu s’adreça constantment a aconseguir la felicitat, i un dels camins per aconseguir-la és l’alliberament dels lligams que sotmeten al propi subjecte. Són sempre lligams que creen, ara conflictes externs, ara interns a la pròpia persona. Les relacions d’amistat, familiars, sentimentals, entre moltes altres, es mantenen en l’àmbit dels conflictes externs, hi ha però, els conflictes interns al propi individu; són conflictes generats per la genètica, la formació rebuda o, a més d’altres, per l’entorn que al llarg del temps ens ha marcat i ha determinat un cert estat personal: caràcter, trets personals, qualitats, virtuts i defectes. Són aquests lligams els que, vulguem o no, ens esclavitzen i ens sotmeten inexorablement a nós. Ens hem d’abocar doncs a una lluita constant per a intentar d’alliberar-nos d’aquests lligams i així poder aconseguir - no és sempre possible - una certa felicitat.

Per viure necessitem, ja ho hem dit abans, un entorn social, físic, econòmic, geogràfic i familiar que, a més de molts altres, conformen un entorn perifèric del qual no ens podem fàcilment alliberar. Per bé que aquest entorn pot generar patiment, són però els lligams sentimentals, encara que no pas sempre, els que poden originar forts dolors i engendrar misèria humana. Ha de ser el propi individu el que tingui la capacitat d’assolir nivells de defensa enfront d’aquests lligams. Creieu-me! No és sempre fàcil.

La saviesa aconseguida amb els anys, les experiències i altres factors, com pot ésser no assumir cap mena de responsabilitat davant del món, entre d’altres, poden permetre a ajudar a superar certs estats de desequilibri personal. Cal però, no caure en l’animadversió, la rancúnia, el ressentiment i l’odi envers els demés. Tot i que en certs moments, el raonament pot ajudar i molt, altres vegades, l’estat d’esperit de la persona l’enfonsa en la més absoluta misèria humana. Malgrat les experiències doncs, molts factors incontrolables, tant per la ment com pel sentiment, impedeixen, en certs moments puntuals de la vida de l’individu, aconseguir el control del propi estat personalment, mental i emocional. Aleshores és fàcil de caure captiu dels propis estats sensitius i ser presa de la més absoluta infelicitat.

Certs estats de felicitat s’aconsegueixen amb l’alliberament de l’individu de l’angoixa que pot produir els propis estats emocionals. Si l’individu aconsegueix doncs alliberar-se del que dins d’ell mateix l’esclavitza i el sotmet: sentiments d’amor no correspostos, de desigs no satisfets, de poder, d’estats personals impulsius, del temor a què pensaran els altres, etc. etc. podrà, aleshores, assolir un ver estat personal de felicitat. Aquests estats personals, però, són sempre volubles i variables per raons de la pròpia essència de la naturalesa de l’ésser humà. Des de sempre em va interessar la geometria gràfica i tot el que tenia a veure amb el dibuix geomètric, així com, sobretot, la geometria descriptiva. Ja a l’antiga Escola de Belles Arts a Barcelona vaig manifestar un cert interès pel dibuix tècnic i, posteriorment, vaig continuar els estudis de geometria descriptiva a l’Escola Universitària d’Arquitectura Tècnica i a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. El meu interès per a la geometria descriptiva va continuar amb diferents cursos de doctorat a la mateixa Escola Superior d’Arquitectura. Entre els anys 1980 i 1994 vaig impartir cursos de geometria bidimensional, dibuix tècnic i geometria descriptiva a la seu del Col·legi Oficial de Llicenciats en Belles Arts a Barcelona. Els alumnes eren professors de dibuix que volien preparar llurs classes de dibuix tècnic i molts d’ells, a més, preparar les oposicions a professors d’ensenyament secundari. Aquesta activitat em va dur a impartir classes de geometria descriptiva a l’Escola Superior d’Enginyers Industrials a Terrassa. Fou a partir del 1994 que vaig deixar aquesta activitat en pro de l’art quan a principis de l’estiu d’aquell any vaig anar a residir a Les Olives i crear el Centre d’Art i la Fundació que porta el meu nom.

La geometria, com qualsevol altra ciència exacte, parteix de proposicions les quals permeten estructurar grans castells de raonaments cerebrals. Cal dir però que totes les proposicions s’estableixen sobre fonaments relatius i no pas absoluts. És veritat que, a partir d’aquests fonaments, tots els altres raonaments són absoluts, concretant l’estructura de la ciència en qüestió.

Els éssers humans ens movem ençà les fronteres marcades per les nostres capacitats. No poder sobrepassar aquestes fronteres determina incapacitats, les quals provoquen fanatismes que ens sotmeten a convenciments emocionals. Són convenciments generats per la obligada submissió a la incapacitat humana i, conseqüentment, impossibilitar al raonament cerebral de sobreposar-se al l’emocional. Qualsevol fanatisme ideològic, religiós, polític o altre és producte d’aquestes incapacitats. Quantes vegades ens hem preguntat per què som imperfectes?. No, no hi ha cap problema, senzillament no us hi preocupeu, no ho sabrem mai.

El munt de forces que recauen sobre nosaltres des del moment del naixement ens afaiçonen com a individus. Jo, com qualsevol altre ésser humà, no em puc alleugerir de les meves ideologies polítiques, de les meves dèries, dels meus fanatismes, controlats o no. No em puc desempallegar de la llengua que m’ha estat imposada involuntàriament pels pares. Com no estar sotmès a la llengua materna?. Com em puc alliberar de la meva ideologia nacionalista?. El nacionalisme és la simple manifestació d’amor a una terra, a un país, a una llengua. Per què hi ha nacionalismes?, divisió de les persones en grups socials, polítics, ideològics?. Aquestes fòbies, fermentades pel desig de poder, genera guerres, estralls, ruïnes. Tots tenim però impulsos naturals tendint a defensar i enfortir les nostres ideologies. Avui, el cada dia més i més gran coneixement aportat per l’estudi de la història sembla que hauria d’ajudar a eludir odis, enemistats i tota mena de rancors, però, realment és així?. La pròpia naturalesa humana sembla clarament sotmesa a la vocació de poder, de domini sobre els altres. Vocació aquesta que no permet fàcilment superar els seus propis límits i, així, obligar a la pròpia humanitat a continus estralls. Cal però un control de la ment i dels sentiments per a contenir, si més no, els propis fanatismes ideològics, i així poder mantenir el respecte i la consideració allunyats dels odis, les animadversions i les fòbies, sobretot quan un se sent agredit per hostilitats foranes.

I jo, amb tota la meva càrrega humana al cim de les espatlles, en trobo en el bell mig d’una societat incapaç d’assolir l’absoluta igualtat i justícia entre els homes. I en aquesta situació personal, no m’interessa el judici moral que es pugui fer sobre la meva persona, La bondat o la maldat, la justícia o la injustícia no es poden sotmetre a valoracions absolutes; qualsevol judici és relatiu a l’individu que l’emet o a la societat que l’ha promogut. És així que, estimat lector, qui sóc jo, o tu, per a judicar-me?, per a erigir-me o erigir-te jutge dels meus actes? Series tu capaç de judicar el teu propi comportament i nomenar-te inquisidor de les teves accions?, tu, malaurat navegant per móns terrenals, tu que en prou feina pots controlar els teus sentiments?

El bé que jo cregui fer o haver fet pot generar o haver generat enveges, odis i/o incomprensions. També, evidentment, lloances i admiracions. La pròpia moral es manté inherent a la persona i és acceptada o qüestionada per la resta d’éssers que la consideren. No puc ni vull sentir-me l’individu perfecte. Ningú ho pot ser absolutament, tot i que qualsevol de nosaltres pot considerar les pròpies accions com a tendint a una certa perfecció.

Com tu, amic meu, sóc un producte del meu passat, però aquest passat no m’interessa, m’ha modulat i m’ha marcat, però com a simple passat no m’interessa. Tampoc m’interessa el futur. El futur és incert, inaccessible des del present. Entre el passat i el futur hi ha un pont: el present. És justament aquí on em trobo. Un pont no més llarg que una passa, just la que estic fent ara, un pont de neguit, d’angoixes i satisfaccions, un pont de lluites, de sentiments i de plaers, un pont de raonaments, de reflexions i d’incapacitats. Un pont que visc per que decideixo viure’l. Més enllà hi ha el futur, un futur desconegut, un futur al qual no hi arribo encara. Un futur que no m’interessa.

6 de març del 2007