A finals de 1997 Rodríguez-Amat intueix l'esgotament de totes les possibilitats, tant a nivell plàstic com a nivell de contingut estètic, de l'obra que havia estat realitzant en els últims quatre anys. Aquest és un fet sempre relatiu, doncs, les possibilitats depenen del mateix esperit sota el qual l'artista es planteja el seu treball. De fet, fou el propi artista qui considerà i decidí lliurament de no continuar la sèrie anterior. Després d'una petita sèrie d'exercicis, realitzats sota un cert esperit de recerca i una volguda actitud lúdica i més d'un mes sense iniciar cap nou treball seriós, a mitjans de febrer del 1998, conscient del buit en el que estava immers, enceta, amb premeditació i sabedor de la temporalitat que infondria als nous treballs, un procés plàstic sotmès, aquests cop, al rigor de la intuïció i al de la raó, alhora.

A priori, el propi instint delimità aquesta temporalitat a no més de dos o tres anys. Malgrat de no ser forçosament patrimoni de l'art, les reflexions cerebrals permeten moltes vegades d'establir certes relacions entre l'obra i la pròpia existència de l'individu. En aquest sentit, els treballs realitzats al llarg del 1998 i del 1999 estan sotmesos a una certa dialèctica: d'una banda, el propi llenguatge de la plàstica amb tots els seus mecanismes i continguts estètics, d'altra banda, les vivències personals.