REFLEXIONS SOBRE LA REPRESENTACIÓ DE L'ESPAI A LA PINTURA

PER JORDI RODRÍGUEZ-AMAT

Durant molts segles s'ha admès com una veritat absoluta el sistema de representació perspectiu que, al voltant del primer terç del segle XV, s'instaurà a Florència. Hi ha qui ha qualificat fins i tot d'erronis tots els sistemes plàstics emprats anteriorment en la representació de l'espai. Cal entendre, penso, com oposició a regla o mètode i no pas com un sinònim d'equívoc o fals, el fet de jutjar erronis els altres sistemes utilitzats per a la representació de l'espai tridimensional.

És ben cert que el sistema perspectiu creat o redescobert per l'arquitecte florentí Filippo Brunelleschi el 1425, basat en un sistema central de projecció amb punt de fuga únic, facilitava crear espais tridimensionals molt semblants als percebuts per la visió humana. És així que, a partir d'aquell mateix moment i fins les darreries del segle passat, tota la pintura occidental utilitzà aquest mètode de perspectiva visual i, seguint els principis de Brunelleschi, teoritzats alhora que sistematitzats per Paolo Ucello, Piero de la Francesca, Sandro Botticelli i molts altres artistes del primer Renaixement, va permetre la representació de l'espai visual sobre una superfície plana.

 

San Lorenzo (Florència) Filippo Brunelleschi. Principis segle XV

 

 

La Flagel·lació de Crist, pintada probablement entre el 1468 i el 1470, és una pintura de Piero Della Francesca pintada al temple (coles i pigments) de 59 cm x 81 cm. Es tracta d'una composició complexa i el tema, un dels més coneguts de la iconografia cristiana, representa el moment en què Jesús és flagel·lat.

 

 

La Flagel·lació de Crist. 1468 - 1470

Piero Della Francesca

Aquest mètode va ser considerat a partir del mateix segle XV com una fórmula de representació pròpia d'una civilització altament desenvolupada. Posteriorment, a partir del segle XVI va ser ampliat en un sistema de dos punts de fuga, permetent la representació dels grans espais escenogràfics de la pintura barroca.

El Renaixement, hereu de tot el coneixement visual greco-romà, elevà la perspectiva central amb un punt de fuga únic a regla absoluta, després d'haver-la sistematitzat mitjançant un mètode exacte. És més, l'elevà a regla ordenadora de l'espai urbà, espai en el qual, obviament, es desenvolupà tota la cultura del Renaixement.

 

 

L'Escola d'Atenes representa els més grans filòsofs de l'antiguitat clàssica. Per a representar els rostres dels personatges, Rafael va utilitzar personalitats de l'època. L'artista no va deixar cap relació dels filòsofs que apareixen a la pintura ni de les persones que va representar, és per això que en molts casos la identificació és confusa.

 

 

Rafael Sanzio, L'Escola d'Atenes. 1510

Però, no és també cert que, de la mateixa manera que en moltes altres civilitzacions, el mètode plàstic emprat a Egipte va ser considerat aleshores un sistema inmutable? I que gaudia, així mateix, de regles ben conegudes de tots i alhora acceptades com absolutes? Sembla ser però, que el problema de la relació de les imatges pictòriques com una aprehensió directa del món exterior no va ser mai plantejat, ni tan sols com un pur llenguatge convencional.

En realitat, tot sistema plàstic és inseparable de la civilització que l'ha creat i a la vegada intransferible a qualsevol altra civilització. És així que, avui, seria un error considerar absoluts els sistemes de representació de l'espai regits, tant per un saber visual com per principis ideogràfics.

 

Les noces de Caná fou pintada per Pablo Veronese el 1563. Es troba en el Museu del Louvre a París. Representa la història bíblica de la conversió de l'aigua en vi en temps de la infantesa de Jesús. És una obra d'estil purament manierista de mides 990 cm x 666 cm.

 

 

 

 

Las noces de Caná. Pablo Veronese, 1563.

Si és cert que tot sistema figuratiu tendint a donar una imatge pròxima a la de la visió és propi d'una civilitació desenvolupada, doncs ha sabut discernir i crear un sistema apropiat a la representació d'espais tridimensionals, no és menys cert que un sistema ideoplàstic o altra, basat en imatges regides per un coneixement noètic, no permeti plasmar el món "físic". D'altra banda sembla que tot sistema de representació plana basat en projecció central comporti tantes limitacions, si bé en essència diferents, de les de qualsevol altre sistema figuratiu.

 

Aquest mètode perspectiu fou considerat a partir del segle XV com una fórmula de representació pròpia d'una civilització altament desenvolupada.

 

 

Claude Lorrain.

L'embarcament de la reina de Saba. 1648

 

Posteriorment, a partir del segle XVI, fou ampliat en un sistema de dos punts de fuga, permeten la representació dels grans espais escenogràfics de la pintura barroca.

Francesco Guardi. El Palau ducal. (Venecia) 1770

 

En el dibuix infantil, avui considerat un art, i dins d'una etapa esquemàtica o descriptiva entre els 8 o 10 anys, el nen fa ús de la representació concreta de la idea amb recursos tan amplis com els de qualsevol altre sistema de representació, sigui visual o ideològic. Fins i tot, molts d'aquests recursos els trobem en pintors, l'obra del quals no es veu limitada per regles científiques de perspectiva visual.

Personalmet, i fent ús del dret de discerniment inherent a l'individu, m'atreveixo a no acceptar com un sistema plàstic figuratiu superior a qualsevol altre, el sistema emprat a partir del segle XV que va permetre la representació de l'espai visual al llarg de cinc segles. Tots els sistemes no són més que estadis diferents dins d'una cadena secular de formes d'expressió figurativa.

Octubre 1996

Publicat en el Diari de Girona el dia 1 de Novembre de 1996

  A pàgina iniciA Centre d'Art Contemporàni, Fundació Rodríguez-Amat