REFLEXIONS SOBRE LA REPRESENTACIÓ DE L'ESPAI A LA PINTURA

PER JORDI RODRÍGUEZ-AMAT

Durant molts segles s'ha admès com una veritat absoluta el sistema de representació perspectiu que, al voltant del primer terç del segle XV, s'instaurà a Florència. Hi ha qui ha qualificat fins i tot d'erronis tots els sistemes plàstics emprats anteriorment en la representació de l'espai. Cal entendre, penso, com oposició a regla o mètode i no pas com un sinònim d'equívoc o fals, el fet de jutjar erronis els altres sistemes utilitzats per a la representació de l'espai tridimensional.

És ben cert que el sistema perspectiu creat o redescobert per l'arquitecte florentí Filippo Brunelleschi el 1425, basat en un sistema central de projecció amb punt de fuga únic, facilitava crear espais tridimensionals molt semblants als percebuts per la visió humana. És així que, a partir d'aquell mateix moment i fins les darreries del segle passat, tota la pintura occidental utilitzà aquest mètode de perspectiva visual i, seguint els principis de Brunelleschi, teoritzats alhora que sistematitzats per Paolo Ucello, Piero de la Francesca, Sandro Botticelli i molts altres artistes del primer Renaixement, va permetre la representació de l'espai visual sobre una superfície plana.

Tot i ser una obra arquitectònica, San Lorenzo (Florència), fou aquí, entre molts estudis i treballs, on Brunelleschi ja fa ús del concepte perspectiu amb punt de fuga única (perspectiva central).

En una perspectiva central amb un sol punt de fuga totes les línies convergent en un sol punt.

 

San Lorenzo (Florència) Filippo Brunelleschi. Principis segle XV

 

Seria injust conjecturar que el problema òptico-perspectiu hagués estat vinculat exclusivament a un fet purament arquitectònic i no pictòric, tot i que Brunelleschi, en els seus estudis òptico-perspectiu, no fa més que una representació plana de l’espai, bàsicament les seves recerques han estat vinculades a l’arquitectura en tant que ordenació d’uns espais i d’uns volums.

La gran majoria dels artistes que més aportaren a l’evolució de la perspectiva foren pintors.

 

 

 

Masaccio. El tribut de la moneda. 1425 (Capella Brancacci)

L'escena es desenvolupa en un espai obert on natura i construcció arquitectònica, representada segons les lleis de la perspectiva frontal amb punt de fuga únic, es complementen emmarcant el conjunt de figures. Observem com les línies de la perspectiva convergent en el cap de Crist.

Masacció hauria pogut representar l'escena en un entorn únicament natural, però va fer ús de la perspectiva, sorgint en aquell moment (1425), afegint un element arquitectònic.

 

 

 

La Flagel·lació de Crist, pintada probablement entre el 1468 i el 1470, és una pintura de Piero Della Francesca pintada al temple (coles i pigments) de 59 cm x 81 cm.

Es tracta d'una composició complexa i el tema, un dels més coneguts de la iconografia cristiana, representa el moment en què Jesús és flagel·lat.

 

 

Piero Della Francesca.

La Flagel·lació de Crist. 1468 - 1470

 

Aquí podem observar com totes les línies fuguen cap a un sol punt, anomenat punt de fuga

La Flagel·lació de Crist. 1468 - 1470. Piero Della Francesca

La Flagel·lació de Crist. 1468 - 1470

Piero Della Francesca. Reconstitució de la planta

 

 

Aquest mètode va ser considerat a partir del mateix segle XV com una fórmula de representació pròpia d'una civilització altament desenvolupada.

El Renaixement elevà la perspectiva central amb un punt de fuga únic a regla absoluta després d'haver-la sistematitzat mitjançant un mètode exacte. És més, l'elevà a regla ordenadora de l'espai urbà, espai en el qual, obviament, es desenvolupà tota la cultura del Renaixement-

La perspectiva com a ciència va estar lligada d’ença un primer moment a un sistema central, ja que el sistema com visió monocular i la intersecció de la piràmide (Alberti) foren el principi bàsic de tot el desenvolupament posterior del sistema.

Per tot, ni Brunelleschi ni tot el segle XV arribaren al concepte matemàtic d’infinit. La perspectiva no era més que la projecció plana des del punt de vista, era "la finestra oberta". Pel fet que la visió és un fenomen molt complex: relacions sensitives de tot tipus, memòria, llum, processos compensatoris, etc. etc. , la perspectiva lineal com a projecció plana no és pas un sistema absolut. Malgrat tot, el sistema creat a principis del segle XV ha estat durant molts segles eina i element ordenador de tot procés plàstic, essent ben ampli el seu camp d’acció: pintura, escultura, arquitectura. Amb ell va néixer un nou sistema social, una nova forma de pensar, una nova actitud davant el món. Els sistemes perspectius emprats a partir del segle XV no foren més que la formulació pictòrico-arquitectònica del canvi. Canvi d’una societat teocèntrica a una altra antropocèntrica. A partir d’ara l’home serà centre, mesura i equilibri de l’univers.

 

 

 

 

L'Escola d'Atenes de Rafael Sanzio representa els més grans filòsofs de l'antiguitat clàssica.

Per a representar els rostres dels personatges, Rafael va utilitzar personalitats de l'època. L'artista no va deixar cap relació dels filòsofs que apareixen a la pintura ni de les persones que va representar, és per això que en molts casos la identificació és confusa, tot i que podem identificar els personatges més importants que coincideixen amb el punt de fuga a on convergent totes les línies, es tracta de Plató i Aristòtil.

 

Rafael Sanzio, L'Escola d'Atenes. 1510

 

És cert que en moltes altres civilitzacions, el mètode plàstic emprat va ser considerat aleshores un sistema inmutable. Mètodes que gaudien, així mateix, de regles ben conegudes de tots i alhora acceptades com absolutes. Sembla ser però, que el problema de la relació de les imatges pictòriques com una aprehensió directa del món exterior no va ser mai plantejat, ni tan sols com un pur llenguatge convencional fins el Renaixement.

En realitat, tot sistema plàstic és inseparable de la civilització que l'ha creat i a la vegada intransferible a qualsevol altra civilització. És així que, avui, seria un error considerar absoluts els sistemes de representació de l'espai regits, tant per un saber visual com per principis ideogràfics.

 

 

 

Les noces de Caná fou pintada per Pablo Veronese el 1563. Es troba en el Museu del Louvre a París. Representa la història bíblica de la conversió de l'aigua en vi per Jesús. És una obra d'estil purament manierista de mides 990 cm x 666 cm.

 

 

 

 

Las noces de Caná. Pablo Veronese, 1563.

Si és cert que tot sistema figuratiu tendint a donar una imatge pròxima a la de la visió és propi d'una civilitació desenvolupada, doncs ha sabut discernir i crear un sistema apropiat a la representació d'espais tridimensionals, no és menys cert que un sistema ideoplàstic o altra, basat en imatges regides per un coneixement noètic, no permeti plasmar el món "físic". D'altra banda sembla que tot sistema de representació plana basat en projecció central comporti tantes limitacions, si bé en essència diferents, de les de qualsevol altre sistema figuratiu.

 

 

Aquest mètode perspectiu fou considerat a partir del segle XV com una fórmula de representació pròpia d'una civilització altament desenvolupada.

 

 

Claude Lorrain.

El desmbarcament de la reina de Saba a Tarsus. 1642

 

 

Posteriorment, a partir del segle XVI, El sistema perspectiu fou ampliat en un sistema de dos punts de fuga. En aquesta pintura de Francesco Guardi es pot veure facilment les dues direccions de fuga.

Francesco Guardi. El Palau ducal. (Venecia)

 

 

En ple barroc trobem artistes que utilitzen un sistema perspectiu de tres punts de fuga, permeten la representació dels grans espais escenogràfics de la pintura barroca.

Analitzeu aquesta pintura de Giovanni Francesco Barbieri anomenat Il Guercino i veureu les tres direccions de fuga.

Il Guercino, 1620.

 

 

En el dibuix infantil, avui considerat un art, i dins d'una etapa esquemàtica o descriptiva entre els 8 o 10 anys, el nen fa ús de la representació concreta de la idea amb recursos tan amplis com els de qualsevol altre sistema de representació, sigui visual o ideogràfic. Fins i tot, molts d'aquests recursos els trobem en pintors, l'obra del quals no es veu limitada per regles científiques de perspectiva visual.

Personalmet, i fent ús del dret de discerniment inherent a l'individu, m'atreveixo a no acceptar com un sistema plàstic figuratiu superior a qualsevol altre el sistema emprat a partir del segle XV que va permetre la representació de l'espai visual al llarg de cinc segles. Tots els sistemes no són més que estadis diferents dins d'una cadena secular de formes d'expressió plàstica.

Part d'aquest estudi fou publicat en un article en el Diari de Girona el dia 1 de Novembre de 1996.

 

 

Si esteu interessats, podeu llegir un altra estudi meu: Observacions sobre la relació proporcional entre figura i arquitectura a la pintura de Giotto, prement al cim del següent enllaç: www.rodriguez-amat.cat/escrit-8.htm