REFLEXIONS SOBRE LA REPRESENTACIÓ DE L'ESPAI A LA PINTURA PER JORDI RODRÍGUEZ-AMAT Durant molts segles s'ha admès com una veritat absoluta el sistema de representació perspectiu que, al voltant del primer terç del segle XV, s'instaurà a Florència. Hi ha qui ha qualificat fins i tot d'erronis tots els sistemes plàstics emprats anteriorment en la representació de l'espai. Cal entendre, penso, com oposició a regla o mètode i no pas com un sinònim d'equívoc o fals, el fet de jutjar erronis els altres sistemes utilitzats per a la representació de l'espai tridimensional.
Seria injust conjecturar que el problema òptico-perspectiu hagués estat vinculat exclusivament a un fet purament arquitectònic i no pictòric, tot i que Brunelleschi, en els seus estudis òptico-perspectiu, no fa més que una representació plana de l’espai, bàsicament les seves recerques han estat vinculades a l’arquitectura en tant que ordenació d’uns espais i d’uns volums. La gran majoria dels artistes que més aportaren a l’evolució de la perspectiva foren pintors.
Aquest mètode va ser considerat a partir del mateix segle XV com una fórmula de representació pròpia d'una civilització altament desenvolupada. El Renaixement elevà la perspectiva central amb un punt de fuga únic a regla absoluta després d'haver-la sistematitzat mitjançant un mètode exacte. És més, l'elevà a regla ordenadora de l'espai urbà, espai en el qual, obviament, es desenvolupà tota la cultura del Renaixement- La perspectiva com a ciència va estar lligada d’ença un primer moment a un sistema central, ja que el sistema com visió monocular i la intersecció de la piràmide (Alberti) foren el principi bàsic de tot el desenvolupament posterior del sistema. Per tot, ni Brunelleschi ni tot el segle XV arribaren al concepte matemàtic d’infinit. La perspectiva no era més que la projecció plana des del punt de vista, era "la finestra oberta". Pel fet que la visió és un fenomen molt complex: relacions sensitives de tot tipus, memòria, llum, processos compensatoris, etc. etc. , la perspectiva lineal com a projecció plana no és pas un sistema absolut. Malgrat tot, el sistema creat a principis del segle XV ha estat durant molts segles eina i element ordenador de tot procés plàstic, essent ben ampli el seu camp d’acció: pintura, escultura, arquitectura. Amb ell va néixer un nou sistema social, una nova forma de pensar, una nova actitud davant el món. Els sistemes perspectius emprats a partir del segle XV no foren més que la formulació pictòrico-arquitectònica del canvi. Canvi d’una societat teocèntrica a una altra antropocèntrica. A partir d’ara l’home serà centre, mesura i equilibri de l’univers.
És cert que en moltes altres civilitzacions, el mètode plàstic emprat va ser considerat aleshores un sistema inmutable. Mètodes que gaudien, així mateix, de regles ben conegudes de tots i alhora acceptades com absolutes. Sembla ser però, que el problema de la relació de les imatges pictòriques com una aprehensió directa del món exterior no va ser mai plantejat, ni tan sols com un pur llenguatge convencional fins el Renaixement. En realitat, tot sistema plàstic és inseparable de la civilització que l'ha creat i a la vegada intransferible a qualsevol altra civilització. És així que, avui, seria un error considerar absoluts els sistemes de representació de l'espai regits, tant per un saber visual com per principis ideogràfics.
Si és cert que tot sistema figuratiu tendint a donar una imatge pròxima a la de la visió és propi d'una civilitació desenvolupada, doncs ha sabut discernir i crear un sistema apropiat a la representació d'espais tridimensionals, no és menys cert que un sistema ideoplàstic o altra, basat en imatges regides per un coneixement noètic, no permeti plasmar el món "físic". D'altra banda sembla que tot sistema de representació plana basat en projecció central comporti tantes limitacions, si bé en essència diferents, de les de qualsevol altre sistema figuratiu.
Posteriorment, a partir del segle XVI, El sistema perspectiu fou ampliat en un sistema de dos punts de fuga. En aquesta pintura de Francesco Guardi es pot veure facilment les dues direccions de fuga. Francesco Guardi. El Palau ducal. (Venecia)
En ple barroc trobem artistes que utilitzen un sistema perspectiu de tres punts de fuga, permeten la representació dels grans espais escenogràfics de la pintura barroca. Analitzeu aquesta pintura de Giovanni Francesco Barbieri anomenat Il Guercino i veureu les tres direccions de fuga. Il Guercino, 1620.
En el dibuix infantil, avui considerat un art, i dins d'una etapa esquemàtica o descriptiva entre els 8 o 10 anys, el nen fa ús de la representació concreta de la idea amb recursos tan amplis com els de qualsevol altre sistema de representació, sigui visual o ideogràfic. Fins i tot, molts d'aquests recursos els trobem en pintors, l'obra del quals no es veu limitada per regles científiques de perspectiva visual. Personalmet, i fent ús del dret de discerniment inherent a l'individu, m'atreveixo a no acceptar com un sistema plàstic figuratiu superior a qualsevol altre el sistema emprat a partir del segle XV que va permetre la representació de l'espai visual al llarg de cinc segles. Tots els sistemes no són més que estadis diferents dins d'una cadena secular de formes d'expressió plàstica. Part d'aquest estudi fou publicat en un article en el Diari de Girona el dia 1 de Novembre de 1996.
Si esteu interessats, podeu llegir un altra estudi meu: Observacions sobre la relació proporcional entre figura i arquitectura a la pintura de Giotto, prement al cim del següent enllaç: www.rodriguez-amat.cat/escrit-8.htm
|