Em trobava davant les portes del baptisteri de Florència admirant els baix relleus del gran Lorenzo Ghiberti. Era un dia en què la primavera estava a punt de reencarnar-se. Feia molta més calor de la que hagués correspost pel temps en què ens trobàvem. Jo havia dinat en un self service Via dei Pecori i em desplaçava camí de la Galleria degli Uffizi. Abans però vaig voler contemplar un cop més La Porta del Paradís.

Fent camí vaig tenir el pressentiment que algú em seguia. De tant en tant tombava el cap i veritablement un home de mitjana edat amb una bona cabellera i vestit amb una túnica de color siena cremada apareixia sempre a uns deu o quinze metres darrera meu. La seva vestimenta em va semblar estranya doncs la meva impressió va ser que vestia com els homes en el segle XV.

Just a l’arribar a la finestreta per a pagar l’entrada del museu, ell s’avançà i amb una veu penetrant i de to obscur digué a l’expenedora: no li cobris, dóna’m dues entrades. Em va quedar molt clar que ells dos es coneixien.

A l’entrada del museu em va preguntar si havia dinat i a la meva resposta afirmativa respongué: anem a prendre un cafè a la cafeteria del museu.
Ens varem asseure en una taula a prop d’una finestra des de on es veia la famosa cúpula de Brunelleschi de la cathedrale de Santa Maria del Fiore.

Aquell personatge un cop assegut davant meu em parlava en un italià antic però que s’entenia perfectament i jo vaig considerar que aquell home era originari de la Toscana doncs l’italià modern deriva de l’italià parlat a la Toscana a principis del Renaixement. De sobta em diu que es deia Sandro Botticelli i que feia molt poc temps que havia acabat de pintar el quadre titulat Il Nascimento di Venus. Jo, que ja havia superat la setantena i amb una llarga vida darrera meu no em va sobtar ja que al llarg de la meva existència n’havia vist de molts colors i estava ben bregat. Tot i això vaig barrinar si estava somniant, però no, sobre la taula hi havia el cafè macchiato que havia demanat jo i el cappuccino d’ell.

Em va també dir que tenia 42 anys per la qual cosa vaig deduir que estàvem a l’any 1485 que, a més, coincidia amb la data en la qual va pintar el famós quadre.

Tot reflexionant vaig considerar que aquell personatge era l’espectre del gran pintor i que devia aparèixer sovint pel museu ja que a ningú sobtava la seva presència. Quina sort la meva de poder conversar amb ell i sense cap mena de rubor li vaig demanar d’anar a veure el quadre i que me l’expliqués.

Caminant per les sales del museu varem passar pel costat de l’Al•legoria de la Primavera d’ell mateix. Ell, pas ferm, va passar sense mirar-lo. Jo, evidentment, caminava amb el cap tombat mirant el quadre. En Sandro em va demanar de seure en un banc just davant Il Nascimento di Venus..

Pensatiu, mesurant les seves paraules, em va dir: no recordo amb exactitud per a qui vaig pintar el quadre, tot i que hi ha qui indica que fou per a Llorenç el Magnífic. Saps que, va continuar, deixeu-m’ho així ja que no vull forçar la meva memòria.

En aquell moment hi havia pintors que començaren a pintar a l’oli, però jo vaig considerar que la tècnica al tremp a base d’ou m’aniria millor i vaig pintar-lo sobre tela. El tema va ser donat pel mateix encàrrec i estava extret de la Teogonia del poeta grec Hesíode. Nosaltres, pintors, no podíem fer altra cosa que sotmetre’ns als encàrrecs.

He de confessar que l’emoció m’embriagava de cap a peus, doncs poder parlar amb un dels més grans pintors del Quattrocento no passa cada dia.

Cronos, continuà Sandro, era fill de la Deessa Terra i del Déu Urà i va ser el propi Cronos qui va tallar les gònades del seu pare i quan les llençà al mar d’entre l’escuma va aparèixer Venus, deessa de l’amor i la sexualitat, hereva romana de la Deessa grega Afrodita, continuà dient.

Vaig composar el quadre mitjançant un equilibri de balança amb un eix central determinat per Afrodita, explicava Sandro Boticcelli amb un gran entusiasme. A l’esquerra hi pots veure Zèfir Déu del vent de l’Oest i a la dreta una de les Hores gregues que sembla voler vestir Afrodita. Segons el propi Hesíode, Afrodita apareix sobre una petxina de peregrí. La inclinació del cos sense estabilitat física em va permetre de donar el ritme de la figura, reforçat per l’ondulació dels cabells amb els quals es tapa el pubis. El moment històric m’obligà a no poder representar les imatges més que amb un cert erotisme. La composició ve determinada per una piràmide on totes les línies tendeixen vers la cara d’Afrodita. Tot i que es coneix amb el nom romà de Venus, jo n’hi dic Afrodita ja que és el seu nom originari a la mitologia grega. Com pots veure, va continuar dient, Vaig cercar i aconseguir un ritme absolut de totes les formes sense deixar cap part cromàtica plana.

Mentre en Sandro anava parlant em vaig recolzar contra l’espatller del banc davant del quadre i vaig quedar ben adormit. Amb el son trencat, gairebé inconscientment, m’adonava del moviment de la gent i un cert murmuri al meu entorn. No tinc clar quanta estona vaig dormir, però tot d’una, una veu femenina dolça, alhora que em posava la mà sobre l’espatlla, em va dir: desvetllat. Vaig obrir els ulls i davant meu Afrodita, vestida amb la vesta de color morat que l’Hora grega li oferia en el quadre, es mostrava radiant. La sala estava completament buida i només una certa claror difusa il•luminava l’espai. Un cop més vaig pensar que estava somniant, però el somni s’esvaí quan Afrodita em va donar la mà i m’ajudà a aixecar-me.

Em va demanar de seguir-la. Caminava davant meu i jo, analitzant i alhora gaudint de la forma del seu cos, contemplava la bellesa de la seva figura, malgrat la roba que queia de forma lliure. No tinc consciència del com, però de sobte ens trobàrem en un prat verd, una mena de paradís perdut, radiant, lluminós i en el bell mig un arbre. Afrodita havia alliberat el seu cos de la vesta en forma de túnica que la cobria i la seva figura apareixia esplendorosa. Jo no podia deixar de mirar-la i admirar-la. En el bell mig del prat hi havia un arbre ple de fruits. Ella m’apropà a l’arbre i em digué: pots menjar tants fruits com vulguis, ells et desvetllaran el desig de posseir-me i, quants més en mengis, tant més voldràs posseir-me sexualment. Entre moltes altres coses, recordo que em va dir que ella podia aconseguir el desig sexual d’un home només mirant-lo als ulls.

Els Déus, atrets per la seva gran bellesa, aspiraven al seus plaers i molts ho aconseguiren. Em va confessar que la seva millor qualitat era la de satisfer plenament els homes i va tenir fills d’Hermes, de Dionís, i d’Ares, entre altres Déus. Jo l’escoltava però la seva bellesa m’obligava a no poder treure els ulls del seu cos.

Era tanta l’atracció que exercia sobre mi que no vaig poder evitar de demanar-li els seus plaers sexuals. Primerament, digué ella, t’instruiré en totes les formes de l’amor físic. Just en aquell moment vaig pensar en el savi indi Vatsayayana el qual, a la riba del riu Gangues, va composar fa dos mil anys el famós Kama Sutra i en el que, entre molts altres aspectes de la ciència de l’amor carnal, explica seixanta quatre maneres de fer l’acte eròtic.

L’experiència pràctica, continuà Afrodita, indueix a la perfecció, tot i que hi ha persones que són mestres en l’amor sexual sense conèixer ni haver reflexionat sobre aquesta ciència. Hi ha qui ha aprés amb l’ajut d’un instructor qui, entre d’altres, pot ser una dona ben dotada i familiaritzada en aquestes pràctiques. També es pot aconseguir amb una tia, preferiblement la germana de la mare o, a més de moltes altres, una majordona amb molts anys d’experiència en aquests afers.

La dona, prosseguí Afrodita, ha de ser mestre en altres arts per a poder fer gaudir l’home en aquesta ciència. Ha de saber cantar, tocar instruments musicals i considerar la decoració amb flors i perfums estimulants l’espai que permeti estats sublims.

Em va continuar instruint, dient: Intenta de ser sensible amb la dona a fi d‘excitar la seva sensualitat. Si la dona té experiència, per exemple una dona casada dues o tres vegades, mou-te amb molta delicadesa abans de tocar-la. Seguint aquestes formes podràs fins i tot enamorar-la i els seus plaers seran sublims. No oblidis de conèixer el seu pensament i els seus desitjos i mou-te sempre amb tendresa.

Jo l’escoltava doncs volia instruir-me, però l’atracció que exercia sobre mi el seu cos m’impedia de concentrar-me en les seves paraules.

De sobte, la veu d’un vigilant del museu anuncià que anaven a tancar les portes i jo, decebut, em desvetllà sense haver pogut gaudir dels plaers sexuals d’Afrodita.

Jordi Rodríguez-Amat

Juny del 2018