Aquest text ha estat inscrit en el Registre de la Propietat Intel•lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

FA FRED FORA

Avui, primer de gener del 1997 al voltant de les dotze del migdia, ens trobem asseguts en un cafè davant la Comédie Française. Hem pres un cafè amb llet. Fa fred fora. Una noia a la barra diu que durant la nit hem arribat a deu graus sota zero. Ara, diu ella, estem a cinc o sis sota zero. Encara tinc fred als peus.

Davant meu, a la taula d'enfront, hi ha dues noies de fesomies orientals. No sé distingir-ne la nacionalitat. M'agradaria ficar-me dins la pell d'una d'elles, la que tinc enfront. No sé per què. És maca. M'agradaria saber què pensa, el què fa. Què significa bellesa ? M'ho pregunto molt sovint. No hi entenc gairebé res. La noia té la pell molt fina i un petit somriure als llavis. La noia que tinc d'esquena no em sembla tant maca. Semblen contentes. Quan es viatja se sol estar sempre content. Bé, no pas sempre. Suposo que estan de viatge. La noia de cara, la que tinc enfront es veu molt sensible. Els dits fins, els trets molt delicats. Tot i això sembla preocupada. Moltes altres noies del seu país no poden viatjar. No en tenen la possibilitat. Ella en canvi... És rica, aquesta noia ? En tot cas no cal ser massa ric avui per poder viatjar. I si fos més gran del que sembla ? Puc fàcilment suposar que en el seu país treballa i guanya diners, però pas masses. Encara viu amb els pares i pot estalviar i viatjar amb la seva amiga. Estudia medecina. Està a tercer curs. No, no deu treballar. És massa difícil treballar i estudiar medecina. Diguem que la família li ha pagat el viatge per Europa. Coneix algunes paraules franceses. Li són suficient per poder-se espavilar. En el seu país va estudiar francès durant uns mesos. Hi ha molta gent que parla anglès a París. Està clar que ella també parla anglès. Bé ho suposo.

M'agradaria preguntar-li el què fa, però dubto. La miro als ulls. Es gronxa amb la meva mirada. No és gens tímida. Faig, finalment, un acte heroic. M'aixeco i sense demanar-li permís, m'assec al seu costat. Deixa de parlar amb la seva amiga i se'm queda mirant. Li dic bon dia en francès. Baixa el cap una mica com per dir-me també bon dia. Visites París ? Em contesta que si. D'on vens ? li pregunto amablement. Sóc japonesa. El seu francès no és gaire bo, però es fa entendre. M'agrada relacionar-me amb la gent em diu. Només parlar i també... Continuo parlant. Li explico coses de la meva vida, el què faig, el meu país d'origen. Atreta una mica per la sinceritat de les meves paraules, ella m'explica coses també.

No estudia medecina com jo havia suposat abans. Treballa en el despatx del seu pare, el qual es dedica a l'importació i exportació. Està compromesa a un jove, fill d'un amic de la família. El jove també treballa amb el pare de la noia. En el Japó les noies no viatgen soles. Generalment no ho fan soles. Es casarà aquest mateix any, però abans havia decidit de fer un viatge per Europa amb la seva amiga. L'amiga treballa també amb el seu pare.

Em diu que a París no té la possibilitat de parlar amb molta gent. Tampoc a Londres, des d'on han vingut fa uns dies. Es veu molt segura de si mateixa quan parla. Sembla una noia de caràcter i molt trempada. Té ganes de parlar, de xerrar amb algú. És sense cap mena de dubte una noia intel·ligent, molt intel·ligent.

Tornant del servei, la meva companya em diu: el lavabo es tan pequeño que para cerrar la puerta tienes que meterte en la taza.

3 de gener del 1997

Jordi Rodríguez-Amat

A pàgina inici