Presència en el temps / 1997

Temps i espai gris /114 cm x 162 cm Oli sobre tela / 1996

PERE FALCÓ

IDEA, REALITZACIÓ, TEMPS

En el camp de la creació artística, de sempre, s'ha produït una constant que segueix pervivint avui. És aquell dilema que separa la cosa mental de la cosa material.

És la intel·ligència i el seu funcionament el que desencadena la producció artística? O és la dimensió sensible, amb tota la seva càrrega emotiva, la que en confrontar-se amb l'environament i l'experiència vital provoca uns resultats materials que són el producte artístic?

L'obra de Pere Falcó, des dels seus mateixos orígens, en la dècada dels seixanta, viu aquesta tensió. D'una banda disposa d'una enorme facilitat per a crear qualsevol àrea de la plàstica sense dificultats de tècnica. Aquesta mateixa inclinació ha provocat en ell un acusat afany de reflexió. Sense pretendre ser un teòric, i molt menys sense identificar-se amb el conceptualisme, s'ha imposat un rigor teòric que ha anat acompassat amb un gran nombre de lectures i escrits propis que, en el seu contingut, han seguit una evolució temporal dins les lògiques oscil·lacions del gust.

El seu primer expressionisme de factura legeriana, la posterior abstracció lírica de gestos i tractaments acusats, la recuperació de la figura amb un major sentit crític i amb manifestes connotacions polítiques, el pas a una visió turmentada de l'home, d'evident substrat existencial, tot això configura la primera gran etapa de Pere falcó que el menarà, cap als setanta, al període actual, on aconsegueix acompassar la teoria i la pràctica, les idees i les realitzacions, en un autodisciplinat feed.back, que remet una cosa a l'altra, en un diàleg constant. La darrera etapa de Falcó comença al voltant del 1974, quan conjumina amb un major sentit crític, ethos i pathos. D'una banda, hi ha encara al·lusions gràfiques a la realitat; de l'altra, els elements que composen el quadre adquireixen una major autonomia.

Suports de diferents formats i emplaçament, superfícies afegides de "fiselina", estrips, taques remotament al·lusives a la realitat, control del color i incorporació constant dels grats pulsionals que arriben a determinar superfícies jaspiades.

Les obres dels darrers tres anys són, doncs, la culminació d'un esforç evolutiu que, mercès a aquest sentit crític, aportat per la teoria, ha depurat enormement la pràctica en una sèrie d'obres ambivalents: físicament, estan composades per dues parts, la meitat de la dreta i la meitat de l'esquerra; temàticament, cada una d'elles respon a conceptes d'espai i de temps d'un subjecte determinat, remot, inassequible.

Una superfície és tensa, crispada, dinàmica, correspon a la presència temporal de l'home, al seu esperit, als seus estats anímics. L'altra és relaxada, assuavida, harmoniosa, el tractament i el color ens remeten a l'espai inassolible.

Els seus coneixements de l'arquitectura de la forma, els seus estudis sobre la percepció i, sobretot, l'aprehensió quotidiana i reflexiva hi són presents, tal com formulà Cézanne en obrir la porta a la pintura moderna "Tot es resumeix a això: tenir sensacions i llegir la naturalesa". Això és el que pretén Falcó de del 1970.

Daniel Giralt-Miracle

Personatge i ocell / 60 cm x 73 cm / Oli sobre tela / 1996

Referències remotes / 60 cm x 73 cm / Oli sobre tela / 1996

LA RESPONSABILITAT CREATIVA A L'ART CONTEMPORANI

Una de les qüestions fonamentals de l'art contemporani és la referèncialitat. Desprès d'un temps en el qual semblava que la gestualitat era la clau justificativa de la validesa de l'acció artística, l'art i els mateixos artistes sembla que tinguin interès en posar de manifest que aquell texurar, aquell tacar, el pla plàstic, en realitat l'acció artística, obeïa a una referencialitat que en lloc d'ésser traduïda segons la imatge visual es tradueix en funció i en relació a passions, afectes i refusos.

És ben clar ara això. No tota abstracció significa o implica reducció perceptiva sinó que pot molt bé ser només síntesi afectiva, indicació de la relació que hi ha entre l'objecte i el subjecte que se'n possessiona i el vol plasmar, li vol donar presència visual i, fins i tot en el cas de l'escultura, tàctil.

Així a l'art contemporani el més important és ja l'al·lusió afectuosa a quelcom que no pas la presència inequívoca de l'atenció i l'acció de la nostra conducta i la conseqüent necessitat plasmadora. Altrament dit, interessa ja molt poc allò a què fan referència els nostres afectes; en canvi sí que han d'ésser ben presents i inequívocs els signes que n'indiquin la relació passional.

Direm que aquesta és la nova abstracció i, en aquest sentit, hem d'afegir que un dels artistes, en els nostres àmbits, que ho sap posar remarcablement en evidència és Pere Falcó.

Per a Pere Falcó el món exterior només es interessant en tant que inicia, provoca l'accés artístic. Aquest món és el que genera el procés plàstic, procés que recull la sensibilitat de l'artista, a través del mitjà executor, i plasma com a pura cal·ligrafia emocional. Cada cosa ja no és ella en si sinó la seva relació amb qui la percep, amb qui n'ha desvetllat l'interès òptic o emotiu.

A les formes clàssiques i acadèmiques de la representació allò que rea important era l'objecte representat, puix que es tractava de singularitzar-lo i d'objectivar-lo. D'aquesta operació ara se'n cuida la ciència: és a ella que pertany l'observació, l'especificació i la funció d'allò que ens entorna. Per a l'art ha quedat reservada l'apropiació emocional, la valoració estrictament estètica que, com és evident en la pràctica de l'art, no té necessariament que mantenir la representació cap semblança amb l'objecte o la situació desencadenant.

D'ací que la representació plàstica pugui abstractitzar-se, que és el que ha succeït a l'art estrictament contemporani, després de l'aventura de les avantguardes.

La responsabilitat plàstica pertany ara a l'artista, a aquell que vol una captació estètica, sensible, de l'entorn. La proposta, singular, personal, que l'artista ofereix s'esgota en ella mateixa i no l'excusa cap referent. Ni les línies ni les coloracions venen justificades per quelcom exterior a l'obra; tot rau en l'obra ella mateixa i és dintre d'ella que ha de mantenir la coherència plàstica que, per altra banda no té ni pot presentar cap altra norma que aquella que el subjecte executor decideixi i la sensibilitat perceptora accepti.. Els mitjans i els procediments a emprar venen també decidits per aquesta lliure voluntat subjectiva, és a dir, només condicionada per la personalitat inalienable de l'executor de l'obra.

Aquesta total llibertat l'ha perfectament assolit Pere Falcó. És ell qui és el responsable que tot allò que hi ha i que succeeix en el pla plàstic. El plasmador, l'executor i realitzador de l'estètica que pugui haver-hi a l'obra és Pere Falcó. L'obra reflecteix totalment la personalitat de l'artista que l'assumeix. És aquesta la que qualifica l'autor. Això és l'art, ara; la realització, la concreció de subjectivitats. Els impulsos, les motivacions, han deixat, també, de ser la raó de l'obra. Això fa que només sigui la sensibilitat estrictament estètica la que justifica i qualifica l'obra en la seva presència.

Observem l'obra de Pere Falcó i veurem el compliment de les responsabilitats esmentades. No és el motiu el que ha organitzat el quadre sinó la responsabilitat estètica-plàstica del seu executor.

Arnau Puig

Falcó recoge del expresionismo la intensidad de colores y figuras, pero los somete a una construcción a la que no es ajena la experiencia del cubismo y del estilo "vidriera", con la alusión humana reducida a un esquema de arranque.

José Mª Valverde

Los colores que utiliza Falcó nos hablan con naturalidad, calladamente, desapareciendo un poco también. No son ya, casi, por encima de todo, colores; sino algo que importa más: eso que no se me ocurrirá definir aquí ni en ningún sitio, pero que adivinamos siempre que hallamos delante de la pintura.

José Corredor Matheos

El tema del hombre, de su indefensión y de la individualidad aniquilada o, acaso peor aún, dirigida por fuerzas ajenas a él, pero propias del tiempo en que vivimos. El hombre manejada por una dinámica desalmada creada por él mismo pero extraña a su individualidad, a esa sacrosanta libertad que jamás logró en la historia desde el origen de los tiempos; el hombre convertido en la pieza oscura, anónima e impersonal de un mecanismo dramático...... esta es la temática de la pintura de Falcó.

Fernando Gutiérrez

Entre la recerca de l'espai i la lluita gestual, l'obra de Pere Falcó és una constant interrogant sobre les circumstàncies de l'home, on les preguntes vénen de la intel·ligència i l'escriptura de la sensibilitat.

La realitat exterior li servei a Pere Falcó per expressar totes les seves vivències. ....

Descàrregues espontànies entre la ment i la mà que flueixen sobre el suport d'una forma vertiginosa, prolongacions directes del pensament relacionades amb la textura, empremtes pastoses i denses que transmeten les seves oscil·lacions emocionals,. Aquestes són les confidències de l'artista

Conxita Oliver

L'obra de Pere Falcó ha anat evolucionant al llarg de molts i molts anys d'activitat per arribar a una pintura sincera, despullada de tot el gran saber acadèmic que, a més, l'artista porta al cim de les seves espatlles. El doctor, l'acadèmic -catedràtic de la Facultat de Belles Arts- semblen dissipar-se, just en el moment que comença la cerimònia de la creació. L'artista esdevé en aquell moment l'individu que retroba les seves arrels. L'acte gestual, ràpid i visceral esdevé l'eina que permet a Pere Falcó l'alliberament de tot el saber formal i, alhora, li facilita el retrobament amb la seva pròpia essència, és a dir, l'autoproclamació personal.

La seva pintura, forta, valenta, de realització visceral i intuitiva, no fa cap concesió a continguts acadèmics o bé intel.lectius, just el contrari, es mou en els límits de l'entusiasme i de la intemperància formal i cromàtica. L'obra, un cop acabada manifesta, però, el saber, l'experiència i l'ofici dels anys de lluita i de neguits.

Ben sovint el cos humà apareix en les seves obres com si fossin guardians i alhora protagonistes de la rauxa de colors que brollen i que alhora esdevenen pintura.

Plàsticament, l'obra de Pere Falcó mostra signes, objectes i figures humanes, generalment realitzats amb traç i línia, i es mouen sobre un fons pictòric, mai pla, ni campit, que esdevé l'espai en el qual prenen cos les imatges significants i que materialitzen una realitat onírica personal.

Jordi Rodríguez Amat

Galeria Virtual de Creadors de la Fundació Rodríguez-Amat

www.rodriguez-amat.cat